Llengües amenaçades: en favor de sí discutir per conscienciar

(Nota de l'autor: Altres llengües al lateral -->)

Recentment vaig tindre, en una assamblea mixta de Redolí i la nova fornà de cooperants nascuts de l'inefable IIDL de Castelló, l'oportunitat de tornar a debatre, per moments acaloradament, sobre la nostra llengua, la pretesa imposició que en fem, etcètera, com en una mena de dèja-vu col·lectiu en el què molts us hi trobareu representats. Hui m'he trobat un modest documental del que pensen els maies sobre els maies i com que era gravat a Quetzaltenango, ciutat on vaig tindre la sort de passar un temps i parlar amb mams, quetziquels i altres hereters de la cultura maia, m'ha sorgit escriure aquesta reflexió:

La solució més còmoda sempre és no discutir. No corres el risc de ser malentès, ni de caure-li malament a ningú, ni d'acabar empestat. Saps que la llengua és una cosa tan clavada en la identitat de cadascú que, indefugiblement, el debat pujarà de to i les postures tendiran a radicalitzar-se.

Els de la Plataforma per la Llengua sí que saben motivar

Jo personalment m'estime més discutir. Perquè crec que en tot diàleg, si és sincer, encara que siga fort, hi ha un intercanvi d'idees i que aquestes idees enriquiran a totes les parts. Incloent-me a mi, clar. Les idees són una llavoreta que germinarà potser en mesos o anys però que allà queda. També és cert que els que tenim per costum fer didàctica sobre el tema, ni que siga a martellades, estem molt bregats mentres que els nostres oponents, dignes, intel·ligents i benintencionats, és potser la primera vegada que s'han trobat oposició argumentada i bel·ligerant front a les seues idees monolingües. Per això jo he trobat dreceres, perspectives i exemples que, de tant testar-los al camp de lluita, he anat refinant i optimitzant i aquesta entrada del blog pretén fer una collita, oberta i no exhaustiva, de part d'aquesta munició (dialèctica) efectiva:

- Jo no crec que parlar en valencià siga el meu dret. Jo ho considere el meu deure. I ho explique amb el següent argument: És cert que els filòsofs francesos (diguem-ne Rousseau, Descartes) i els alemanys (posem Schopenhauer, Nietzsche) pensen molt diferent i en canvi es pareixen entre ells, al menys en la manera de construir les idees. Això és clarament perquè pensen en francès o en alemany i és que cada llengua és una manera de veure el món. Contribuir a mantindre una llengua amenaçada amb vida és aportar no als parlants (passats, presents o futurs) d'aquesta sinó a la diversitat cultural del món. A la profunditat del pensament possible. A la riquesa de la humanitat.

- Respecte al requísit lingüístic i la "imposició" del català en determinats àmbits, tres arguments: 1) Si es reconeix que vivim en democràcia (?) i llibertat no té sentit que l'administració no entenga els administrats en la seua pròpia llengua. L'única manera de garantir-ho és el requisit lingüístic per a la funció pública. 2) Les llengues naixen, creixen, de vegades es reprodueixen i, finalment, moren. Una llengua que no és necessària morirà. I com que el bilingüisme és sempre diglòssic, una llengua minoritzada que no troba àmbits on siga necessari d'aprendre-la, està condemnada a morir tard o d'hora. i 3) És que a ningú no se li acut que un professor de matemàtiques anglès vaja a donar classe a Madrid o a Medina del Campo i no li done la gana d'ensenyar-se el castellà, faça les classes en anglès i els alumnes ja s'ensenyaran. És que qualsevol que trobe feina a Dinamarca de per vida ja té consciència de que haurà d'aprendre danès. Aquest tercer argument és útil també quan l'oponent va a terrenys possibilistes del tipus "en un món global la llengua minoritària no em resulta útil" o "és que el valencià el parleu quatre gats". El danès el parlen tres gats (6 milions front a uns 10 del català) i per suposat si anem al món global let's speak English, my dear fellows.

En fi, que tampoc cal perdre amistats ni que et lleven la paraula. I quan es debat sobre llengües apareixen una gran quantitat de sentiments i no tots reconeguts. Per exemple, entre els monolingües honradament progressistes (siguen punkis, cooperants o sociates) hi ha una fosca consciència personal de que s'està col·laborant, ni que siga per passiva, en un genocidi cultural. Això fa que es posen molt a la defensiva, perquè tenen un remordiment més o menys inconscient i els incomoda molt. Cal tractar-lo amb carinyo. I no patim, si més no, apuntaran als seus fills a la línia en valencià :) Després hi ha un sentiment fortament identitari en la llengua. La llengua ens defineix més que cap altra part de la nostra cultura. També s'ha d'anar amb compte, perquè això cega molt i fa que l'agressor real se senta agredit si, per exemple, un desconegut li parla en una llengua que desconeix quan ell pensava que estava en el seu àmbit lingüístic. I li pareix de mala educació el que és ser educat: donar-li l'oportunitat de començar a aprendre la seua llengua. En realitat el que és de mala educació és guardar-nos la nostra llengua per a nosaltres i impedir al foraster accedir a ella.

Per acabar he de dir que al debat hi havia, molt callada, una xica d'Almoradí. Va demanar la paraula i va anunciar que ella soles diria una cosa. Les gotes de suor perlaven el meu front. Ja ve la Vega Baja del Segura, cos a terra. Però la xica va dir, amb eixe característic accent panotxo: "Lo que no puede ser es que haya gente que se vaya a defender el quechua y el aymara y luego vengan a su casa y hagan todo lo posible por exterminar el valenciano." Ole.

Read More

Avantatges i inconvenients dels microcrèdits

Un microcrèdit, en molts sentits, és el contrari d'un crèdit tradicional. Es considera el crèdit com un dret humà, segons la precisa definició del seu inventor, en Muhammad Yunus, no existeixen garanties reals o personals, estan basats en la confiança per compte d'obligacions legals, comporten obligacions socials i de canvi d'hàbits més que no pas financeres, s'ofereix assistència tècnica i econòmica als prestataris, se'ls capacita en la gestió dels seus recursos i del seu treball, es donen majoritàriament a dones, s'estudien els casos d'impagament junt amb els beneficiaris, oferint-ne alternatives i pactant-les conjuntament en lloc d'executar processos judicials i la gestió es fa participativa i no centrada en l'entitat.

És clar que, en la mesura en que es reforcen les capacitats de la població objectiu i això es fa basant-se en les decisions que aquesta mateixa població pren, són instruments de cooperació allunyats de l'assistencialisme i de l'etnocentrisme, dos de les errades que històricament més mal han fet a la solidaritat internacional al desenvolupament.

En l'orige de la idea, Yunus detectà, en Bangladesh, que les comunitats rurals estaven captives dels mitjancers, "facilitadors" que prestaven les llavors o altres eines de producció a canvi d'uns interessos usurers, pagats generalment en espècie, que impedien l'acumulació d'excedent i el progrés de les societats camperoles del seu país.

Tot això està molt bé, i hi ha aquesta quantitat d'avantatges i alguns altres (per exemple, si el sistema és eficient, amb els mateixos recursos d'un finançador es pot arribar a moltes més famílies que amb altres mètodes de transferència de recursos) però no tot és del color de rosa al món dels microcrèdits. M'he trobat a diferents països amb gent contrària als microcrèdits i crec que és just tindre en compte alguns dels seus retrets.

Primerament un crèdit és un crèdit. Si es perd la collita per qüestions climàtiques, si es fa un ús inadequat dels recursos, si els diners fan falta de sobte per altres necessitats com l'atenció mèdica, si es compra un animal i mor, en tots aquests casos els beneficiaris quedaran en una situació pitjor que la de partida: estaran igual i tindran un deute, que segons com, serà onerós o impossible de pagar. Si eixos recursos els hagueren arribat en transferència directa, tipus campanya de llavors o capacitacions finançades, no tindrien aquest problema. Després pot suposar una distorsió dels mercats: pot influir negativament en acopiadores, cooperatives i altres agents que voran reduït el seu poder de mercat i en casos extrems poden resultar expulsades del sistema. D'altra banda s'ha de tenir en compte la importància del grup quan els crèdits es donen solidàriament a grups de prestataris. Si un dels membres del grup no paga o no pot pagar els hi perjudica a tots, i això suposa un focus de conflicte dins de la comunitat i la possibilitat que aquest grup exercisca presions que no estan a l'abast de cap entitat financera (de tipus moral, acossaments, amenaces...).
També, pel caràcter social dels microcrédits sovint s'estableixen obligacions i canvis de conducta que poden topar amb fortes resistències per part de les societats receptores. Si aquestes obligacions socials són dissenyades fora de la mateixa comunitat s'estarà imposant un criteri occidentalitzador que, no per ser benintencionat, deixa de ser una agressió i, sovint, una mala decisió si no s'enten el context. A més mantenir un sistema d'aquest tipus pot resultar complexe si no es compta amb personal capacitat, cosa que, com imaginareu, és freqüent als països empobrits. Cal un mínim de personal format i una certa cultura financera i no sempre s'hi pot comptar. Finalment la corrupció, el clientelisme i la discreccionalitat a l'hora de decidir els beneficiaris són també problemes recurrents, més en països on la corrupció està institucionalitzada a tots els nivells: a molts dels empobrits i al País Valencià ;)

Read More