Alemanya té tanta por a la inflació que està disposada fins i tot a suportar un 26% d'atur durant anys si és menester... a Espanya. O a Itàlia. Ens han fotut. Obliden-se: el problema al que ens enfrontem no té res a veure amb el deute sobirà, amb els bancs depredadors ni amb la bambolla immobiliària. És un problema de governació. Algú dubta per ventura que si l'atur catastròfic ho tingués Alemanya la zona euro estaria fent unes polítiques completament distintes? Jo estic segur que tindríem un New Deal a l'Europea des del minut ú de l'enfonsament del mercat laboral i estic convençut que qualsevol altre economista sincer els dirà el mateix, fins i tot encara que ell estiga ideològicament en contra de fer-lo.
És fàcil ésser rigorós i estar tossudament equivocat quan el preu l'han de pagar altres. El problema aquí és que els països en dificultats han cedit els instruments monetaris a Europa i han renunciat als instruments fiscals mitjançant els pactes europeus d'estabilitat -en el cas d'Espanya fins i tot fent una reforma exprès de la constitució per confirmar-ho-, en resum, han cedit la seva sobirania econòmica a Europa, i no disposen d'absolutament cap instrument amb l'impacte suficient per a corregir la situació. La democràcia espanyola, si alguna vegada l'ha haguda, queda buida de contingut quan la sobirania que importa als ciutadans -la què ha d'actuar immediatament i amb contundència contra la tragèdia que està costant vides- no depèn per a res dels seus vots.
La mal anomenada devaluació interna, la "solució" que semblen estar aplicant-nos, no ens serveix per molts motius: primer perquè, a diferència d'una devaluació de la moneda, aquella és asimètrica i desigual, fomentant que els qui es troben en posicions negociadores febles dintre de l'economia perden molt, mentre altres en posicions de poder fins i tot guanyen amb ella, és a dir, no és neutral. Segon perquè en el procés es desmantella un Estat del Benestar que, encara que manifestament imperfecte en el nostre cas, és el model de relativa igualtat i seguretat de què ens havíem dotat: es destrueixen la sanitat i l'educació pública, les xarxes socials i fins i tot es posen en perill les pensions. Tercer i encara més important, perquè és massa lenta. ALS desocupats d'ara, els que estan vivint la tragèdia dels desnonaments, als joves llicenciats aturats, als desocupats de llarga durada, a les famílies sense ingressos, no els serveixen les solucions per al 2018. De fet, en realitat, la devaluació interna no és cap solució, no és cap política, és la simple constatació que estem tan malament que els salaris reals cauen i, eventualment, arribaran a un nivell tal que facen al nostre país, de nou, competitiu pel mecanisme dels preus. Però quan hauran caigut tant per a tornar-nos competitius en el mercat global? I quant haurien de caure per a això? Espanya no ha d'aspirar a competir per l'argument dels preus sinó de la qualitat, i pot fer-ho perquè conta amb molts joves molt bé formats. Potser per això Alemanya es fa la fava i ens castiga: perquè així ens envia a segona divisió i elimina un potencial competidor.
En rigor els països del Sud sí disposen d'un últim instrument: poden abandonar l'euro o amenaçar amb fer-ho si Europa no es pren de debò d'una vegada un 26% d'atur. I aquí tenim un segon problema de governació: qualsevol govern legítim que responguera davant uns votants informats ja s'hauria plantat a Brussel·les i hauria fet tremolar les taules. Però els nostres governs estan captats cognitivament pel consens de Washington i l'ortodòxia neoliberal i creuen, gràcies al sistema de bipartidisme profundament antidemocràtic que ens van imposar en la transició, que la seva posició és segura, que poden simplement alternar-se fins que algun dia la crisi s'acabe sola.
 |
| El president del BCE, Mario Draghi, i el ministre d'economia espanyol De Guindos fent unes rises |
Que diversos països importants com Espanya i Itàlia, juntament amb alguns altres com Grècia, Portugal i Irlanda abandonessin l'euro o amenacessin amb fer-ho potser seria una tragèdia, però ho seria per a l'euro. Per als països sortints seria una oportunitat de recuperar els instruments de política econòmica que necessiten per a eixir per ells mateixos i la possibilitat de devaluar les seves monedes i estalviar-se la sagnia de la devaluació interna, de manera que les pèrdues derivades de la sortida de la moneda comuna quedarien compensades amb escreix. De fet, no està gens clar que hagués cap pèrdua significativa: els països de la unió que no van entrar en l'euro (Dinamarca, Suècia i fins i tot els països de l'Est d'Europa que no complien els criteris de convergència) ho estan fent molt millor que els que si i els que tenen problemes, com el Regne Unit, és perquè també han comprat les idees d'austeritat. La tragèdia seria per a l'euro en termes de prestigi polític, d'enorme embolic jurídic i d'influència econòmica.
En conclusió, el problema és de governació: els incentius dels decisors de les polítiques econòmiques que afecten a Espanya estan mal alineats amb els interessos d'Espanya. És un problema de la democràcia, i el que estem veient, conseqüentment, és un desprestigi davant els ciutadans d'un sistema que perceben d'una manera més o menys explícit que no respon a les seues necessitats i fins i tot que últimament va en contra dels seus interessos. El model es deslegitima i aquest procés, que s'accelera per moments, en última instància portarà exigències de canvi radicals. La qüestió és si aquests canvis portaran a una veritable democràcia, més transparent, més directa i millor o duran a altra cosa. I també quin serà el cost en deteriorament de l'economia, en destrucció de l'Estat del Benestar, en retallada de les perspectives per als joves i en vides humanes.
