Fer que els Mercats funcionen per als Pobres (M4P)

Un altre mercat és possible?

Vaja per davant que jo sempre sospite dels "mercats", així en general i dels apòstates dels mercats en particular. Perquè habitualment sota la retòrica pro-mercats hi trobem gent que el que en realitat demana, ho sàpiga o no, és que els mercats no funcionen com suposadament haurien de funcionar, és a dir, demana que es liberalitzen i es desregulen. O siga, que es deixe camp obert a que els actors amb més poder dintre del mercat generen situacions d'oligopoli o de col·lusió implícita, facen trampa, s'apropien de l'excedent del consumidor, carreguen les seues externalitats en la resta d'agents socials -presents i futurs-, eliminen la competència, aprofiten les assimetries d'informació en el seu favor, exploten els treballadors sense trabes i obtinguen beneficis extraordinaris de la cerca de rendes. Tot això és negatiu per a la societat i per al funcionament de l'economia. I per supost del mercat, entés com s'enten en Introducció a l'Economia. Aleshores es dóna la paradoxa que els defensors dels mercats, generalment, aboguen pel malfuncionament dels mercats. El que cal no és menys regulació sinó millor regulació. De fet és paradigmàtic que els països que han progressat d'una manera contundent durant l'última dècada (Xina, Latinoamèrica, Sud-Est d'Àsia) ho hagen fet gràcies a una economia de mercat que controla de manera efectiva el mercat, allunyats del Consens de Washington i de les recomanacions, no sempre inocents, dels fans dels mercats "lliures". Però. Però ho han fet, al capdavall, mitjançant el mercat.

Pobresa i Mercat

Les poblacions empobrides depenen del mercat per a quasi tot. Hi depenen per a la seua supervivència perquè és on hi venen el seu únic actiu, la seua força de treball. Hi depenen per a proveïr-se de béns i serveis, fins i tot aquells que a l'Occident estem acostumats a rebre per altres mecanismes: educació, sanitat, fins i tot l'aigua -sovint porta a porta. Llevat de pocs casos exitosos (Cuba i darrerament Veneçuela) aquesta dependència del mercat és molt més marcada entre els més pobres que en cap altre estrat social. L'imatge que hem de tenir, perquè és la realitat generalitzada, és la d'uns Estats amb una capacitat fiscal molt limitada que no és capaç d'arribar de manera efectiva, o en absolut, a capes molt amples de la societat i la presència d'ONGD internacionals que estan molt atomitzades i que tenen criteris sovint divergents.

Poc importa, llavors, si hom està "a favor" o "en contra" dels mercats per se -si és que aquesta posició no resulta ser igual que estar a favor o en contra de l'aire, de les mans esquerres o dels diners- perquè la realitat és que els mercats estan ahí, afecten els pobres d'una manera dramàtica, i és dintre del mercat on hem de buscar els mecanismes i les institucions que perpetuen les situacions d'exclussió i pobresa.

Si es preten actuar contra les causes i no els efectes de la pobresa és imprescindible una anàlisi potent dels mercats que marquen la vida de les poblacions objectius. I en aquest cas quan dic mercats vull dir Sistemes de Mercat, o siga no soles el nucli del mercat (diguem la clàssica oferta i demanda) sinó les normes -formals o informals-, les institucions, les funcions de recolzament -que són, a la seua vegada, altres mercats per dret propi-, la tecnologia, etcètera.

Sostenibilitat dels Projectes de Cooperació

Un dels majors handicaps de la cooperació és aconseguir la sostenibilitat, que en aquest context no és més que la permanència dels canvis una vegada finalitzada la intervenció. I hem de reconèixer que s'està fent, en general, malament. Massa sovint les intervencions generen dependència i són insostenibles, i el motiu principal és que es decideix actuar directament proveïnt un servei o un bé que es considera necessari -i de vegades ho és- sense plantejar seriosament com la societat receptora el podrà mantenir una vegada detès el finançament extern. No he vist cap projecte de cooperació que no parle de l'apropiació per part dels beneficiaris i de la sostenibilitat una vegada finalitzada la intervenció. Però escriure en una proposta és molt barat i les formulacions són agossarades. Si l'agència o ONG ha proveït directament el servei... qui el continuarà proveïnt després? I si hi ha un candidat clar a ocupar eixa funció, per què no se l'ha recolzat i preparat des del principi de la intervenció i ha sigut ell l'agent del canvi en lloc de l'organització externa?

La cosa és que massa vegades els projectes no tenen una incidència a llarg termini i quan la tenen aquesta pot perfectament ser negativa. No cal anar a casos d'elefants blancs -hotels en el no-res o pous que cal tancar perquè són un perill per als xiquets i una font d'infecció-. També poden tenir una incidència negativa perquè destrueixen estructures anteriors -que per molt informals o poc adaptades a la ideologia del cooperant en qüestió que siguen, funcionen- o senzillament impedeixen el desenvolupament de noves iniciatives endògenes.

M4P

Per tot això em pareix molt interessant l'estratègia Making Markets Work for the Poor (M4P) proposada per l'Agència Suïssa de Cooperació i altres iniciatives similars, com els Mercats Inclussius del PNUD. La clau per a mí està en un coneixement rigoròs i profund del sistema de mercat on es preten incidir, dels seus constrenyiments i de les seues millores potencials des d'una perspectiva pro-Poor. I altre gran avantatge és que en lloc de prendre un paper protagonista dintre del nucli del mercat es recolza i facilita des de fóra, incidint en els agents que ja hi éren o els potencials nous participants locals. Un parell d'exemples: FIT-SEMA en Uganda va treballar amb les ràdios locals per garantir que la programació era de major qualitat i més útil per als oïents -programes sobre productivitat agrícola o preus dels productes, informació per altres tipus de negocis, etcètera. En lloc de comprar espais i insertar els seus programes com feien la majoria d'ONGD ells van recolzar la capacitat de les ràdios locals per produir-ne els seus propis orientats a les necessitats dels oïents. Resultat: més de 7 milions de nous oïents que reben una informació útil en les seues llengües i produïda per compatriotes seus. Katalyst en Bangladesh, front a l'escasa productivitat agrícola per pràctiques incorrectes i un ús inadequat dels insumos agraris, que tenia conseqüències directes en els ingressos i en la seguretat alimentària de la població, en lloc de fer els clàssics cursos de formació als llauradors locals, etcètera que tenen una incidència necessàriament petita i són poc sostenibles -una vegada finalitzada la intervenció no es pot arribar a nous beneficiaris-, va decidir recolzar la capacitat dels proveïdors de productes agraris -o siga, anant més amunt en la cadena de valor- per a que feren cursos a tots els seus agents, venedors de les xicotetes tendes locals, per a que estos, a la seua vegada, donaren informació i consell als llauradors que els hi compren els productes. D'aquesta manera l'impacte és molt major -1 milió de llauradors- i, una vegada les empreses proveïdores s'han apropiat del model, la sostenibilitat queda garantida.

L'estratègia té límits. Per exemple no pareix que siga la més indicada per a tractar temes de gènere, perquè des d'una perspectiva de mercat és difícil incidir-hi. El mateix pot passar amb temes ambientals, encara que això és menys clar -Soles cal pensar en els mercats de CO2-. A banda de que és una qüestió que ratlla la metafísica o si voleu, la ideologia, el fet de considerar que els Sistemes de Mercat ho abasten tot, o quasi, com els defensors de l'M4P proposen. Però la realitat és que els mercats estan molt presents a la vida dels pobres, i un enfocament que pose als mercats a funcionar per als pobres és clarament una aportació molt útil al debat, sempre acalorat, sobre la incidència, adequació i sostenibilitat de la cooperació.

Read More

És la governació, estúpid!

Alemanya té tanta por a la inflació que està disposada fins i tot a suportar un 26% d'atur durant anys si és menester... a Espanya. O a Itàlia. Ens han fotut. Obliden-se: el problema al que ens enfrontem no té  res a veure amb el deute sobirà, amb els bancs depredadors ni amb la bambolla immobiliària. És un problema de governació. Algú dubta per ventura que si l'atur catastròfic ho tingués Alemanya la zona euro estaria fent unes polítiques completament distintes? Jo estic segur que tindríem un New Deal a l'Europea des del minut ú de l'enfonsament del mercat laboral i estic convençut que qualsevol altre economista sincer els dirà el mateix, fins i tot encara que ell estiga ideològicament en contra de fer-lo.

És fàcil ésser rigorós i estar tossudament equivocat quan el preu l'han de pagar altres. El problema aquí és que els països en dificultats han cedit els instruments monetaris a Europa i han renunciat als instruments fiscals mitjançant els pactes europeus d'estabilitat -en el cas d'Espanya fins i tot fent una reforma exprès de la constitució per confirmar-ho-, en resum, han cedit la seva sobirania econòmica a Europa, i no disposen d'absolutament cap instrument amb l'impacte suficient per a corregir la situació. La democràcia espanyola, si alguna vegada l'ha haguda, queda buida de contingut quan la sobirania que importa als ciutadans -la què ha d'actuar immediatament i amb contundència contra la tragèdia que està costant vides- no depèn per a res dels seus vots.

La mal anomenada devaluació interna, la "solució" que semblen estar aplicant-nos, no ens serveix per molts motius: primer perquè, a diferència d'una devaluació de la moneda, aquella és asimètrica i desigual, fomentant que els qui es troben en posicions negociadores febles dintre de l'economia perden molt, mentre altres en posicions de poder fins i tot guanyen amb ella, és a dir, no és neutral. Segon perquè en el procés es desmantella un Estat del Benestar que, encara que manifestament imperfecte en el nostre cas, és el model de relativa igualtat i seguretat de què ens havíem dotat: es destrueixen la sanitat i l'educació pública, les xarxes socials i fins i tot es posen en perill les pensions. Tercer i encara més important, perquè és massa lenta. ALS desocupats d'ara, els que estan vivint la tragèdia dels desnonaments, als joves llicenciats aturats, als desocupats de llarga durada, a les famílies sense ingressos, no els serveixen les solucions per al 2018. De fet, en realitat, la devaluació interna no és cap solució, no és cap política, és la simple constatació que estem tan malament que els salaris reals cauen i, eventualment, arribaran a un nivell tal que facen al nostre país, de nou, competitiu pel mecanisme dels preus. Però quan hauran caigut tant per a tornar-nos competitius en el mercat global? I quant haurien de caure per a això? Espanya no ha d'aspirar a competir per l'argument dels preus sinó de la qualitat, i pot fer-ho perquè conta amb molts joves molt bé formats. Potser per això Alemanya es fa la fava i ens castiga: perquè així ens envia a segona divisió i elimina un potencial competidor.

En rigor els països del Sud sí disposen d'un últim instrument: poden abandonar l'euro o amenaçar amb fer-ho si Europa no es pren de debò d'una vegada un 26% d'atur. I aquí tenim un segon problema de governació: qualsevol govern legítim que responguera davant uns votants informats ja s'hauria plantat a Brussel·les i hauria fet tremolar les taules. Però els nostres governs estan captats cognitivament pel consens de Washington i l'ortodòxia neoliberal i creuen, gràcies al sistema de bipartidisme profundament antidemocràtic que ens van imposar en la transició, que la seva posició és segura, que poden simplement alternar-se fins que algun dia la crisi s'acabe sola.

El president del BCE, Mario Draghi, i el ministre d'economia espanyol De Guindos fent unes rises

Que diversos països importants com Espanya i Itàlia, juntament amb alguns altres com Grècia, Portugal i Irlanda abandonessin l'euro o amenacessin amb fer-ho potser seria una tragèdia, però ho seria per a l'euro. Per als països sortints seria una oportunitat de recuperar els instruments de política econòmica que necessiten per a eixir per ells mateixos i la possibilitat de devaluar les seves monedes i estalviar-se la sagnia de la devaluació interna, de manera que les pèrdues derivades de la sortida de la moneda comuna quedarien compensades amb escreix. De fet, no està gens clar que hagués cap pèrdua significativa: els països de la unió que no van entrar en l'euro (Dinamarca, Suècia i fins i tot els països de l'Est d'Europa que no complien els criteris de convergència) ho estan fent molt millor que els que si i els que tenen problemes, com el Regne Unit, és perquè també han comprat les idees d'austeritat. La tragèdia seria per a l'euro en termes de prestigi polític, d'enorme embolic jurídic i d'influència econòmica.

En conclusió, el problema és de governació: els incentius dels decisors de les polítiques econòmiques que afecten a Espanya estan mal alineats amb els interessos d'Espanya. És un problema de la democràcia, i el que estem veient, conseqüentment, és un desprestigi davant els ciutadans d'un sistema que perceben d'una manera més o menys explícit que no respon a les seues necessitats i fins i tot que últimament va en contra dels seus interessos. El model es deslegitima i aquest procés, que s'accelera per moments, en última instància portarà exigències de canvi radicals. La qüestió és si aquests canvis portaran a una veritable democràcia, més transparent, més directa i millor o duran a altra cosa. I també quin serà el cost en deteriorament de l'economia, en destrucció de l'Estat del Benestar, en retallada de les perspectives per als joves i en vides humanes.

Read More

Es la gobernanza, estúpido!

Alemania tiene tanto miedo a la inflación que está dispuesta incluso a soportar un 26% de paro durante años si fuera menester... en España. O en Italia. Nos han fastidiado. Olvídense: el problema al que nos enfrentamos no tiene nada que ver con la deuda soberana, con los bancos depredadores ni con la burbuja inmobiliaria. Es un problema de gobernanza. ¿Alguien duda acaso de que si el paro catastrófico lo tuviera Alemania la zona euro estaría haciendo unas políticas completamente distintas? Yo estoy seguro de que  tendríamos un New Deal a la Europea desde el minuto uno del hundimiento del mercado laboral y estoy convencido de que cualquier otro economista sincero les dirá lo mismo, incluso aunque él esté ideológicamente en contra de hacerlo.

Es fácil ser riguroso y estar tercamente equivocado cuando el precio lo tienen que pagar otros. El problema aquí es que los países en apuros han cedido los instrumentos monetarios a Europa y han renunciado a los instrumentos fiscales mediante los pactos europeos de estabilidad -en el caso de España incluso haciendo una reforma exprés de la constitución para refrendarlo-, en resumen, han cedido su soberanía económica a Europa, y no disponen de absolutamente ningún instrumento con el impacto suficiente para corregir la situación. La democracia española, si alguna vez la hubo, queda vacía de contenido cuando la soberanía que importa a los ciudadanos -la que debe actuar de inmediato y con contundencia contra la tragedia que está costando vidas- no depende para nada de sus votos.

La mal llamada devaluación interna, la "solución" que parecen estar aplicándonos, no nos sirve por muchos motivos: primero porque, a diferencia de una devaluación de la moneda, aquella es asimétrica y desigual, fomentando que los que se encuentran en posiciones negociadoras débiles dentro de la economía pierdan mucho, mientras otros en posiciones de poder incluso ganen con ella, es decir, no es neutral. Segundo porque en el proceso se desmantela un Estado del Bienestar que, aunque imperfecto en nuestro caso, es el modelo de relativa igualdad y seguridad de que nos habíamos dotado: se destruyen la sanidad y la educación pública. Tercero y aún más importante porque es demasiado lenta. A los parados de ahora, a los que están viviendo la tragedia de los desahucios, a los jóvenes licenciados en paro, a los parados de larga duración, a las familias sin ingresos, no les sirven las soluciones para el 2018. De hecho, en realidad, la devaluación interna no es ninguna solución, no es ninguna política, es la simple constatación de que estamos tan mal que los salarios reales caen y, eventualmente, llegarán a un nivel tal que hagan a nuestro país, de nuevo, competitivo por el mecanismo de los precios. Pero ¿cuándo habrán caído tanto para volvernos competitivos en el mercado global? ¿Y cuánto tendrán que caer para eso? España no debe aspirar a competir por el argumento de los precios sino de la calidad, y puede hacerlo porque cuenta con muchos jóvenes muy bien formados. Quizá por eso Alemania se hace la tonta y nos castiga: porque así nos envía a segunda división y elimina un potencial competidor.

En rigor los países del Sur sí disponen de un último instrumento: pueden abandonar el euro o amenazar con hacerlo si Europa no se toma en serio de una vez un 26% de paro. Y aquí tenemos un segundo problema de gobernanza: cualquier gobierno legítimo que responda ante unos votantes informados ya se habría plantado en Bruselas y habría hecho temblar las mesas. Pero nuestros gobiernos están captados cognitivamente por el Consenso de Washington y la ortodoxia neoliberal y creen, gracias al sistema de bipartidismo profundamente antidemocrático que nos impusieron en la transición, que su posición es segura, que pueden simplemente alternarse hasta que algún día la crisis se acabe sola.

El presidente del BCE y el ministro de economía español divirtiéndose

Que varios países importantes como España e Italia, junto con algunos otros como Grecia, Portugal e Irlanda abandonaran el euro o amenazaran con hacerlo quizá sería una tragedia, pero lo sería para el euro. Para los países salientes sería una oportunidad de recuperar los instrumentos de política económica que necesitan para salir por sí mismos y la posibilidad de devaluar sus monedas y ahorrarse la sangría de la devaluación interna, de modo que las pérdidas derivadas de la salida de la moneda común quedarían compensadas con creces. De hecho, no está nada claro que hubiera ninguna pérdida significativa: los países de la unión que no entraron en el euro (Dinamarca, Suecia e incluso los países del Este de Europa que no cumplían los criterios de convergencia) lo están haciendo mucho mejor que los que sí y los que tienen problemas, como el Reino Unido, es porque también han comprado las ideas de austeridad. La tragedia sería para el euro en términos de prestigio político, de enorme lío jurídico y de influencia económica.

En conclusión, el problema es de gobernanza: los incentivos de los decisores de las políticas económicas que afectan a España están mal alineados con los intereses de España. Es un problema de la democracia, y lo que estamos viendo, consecuentemente, es un desprestigio ante los ciudadanos de un sistema que perciben de un modo más o menos explícito que no responde a sus necesidades e incluso que últimamente va en contra de sus intereses. El modelo se deslegitima a sí mismo y este proceso, que se acelera por momentos, en última instancia traerá exigencias de cambio radicales. La cuestión es si esos cambios llevarán a una verdadera democracia, más transparente, más directa y mejor o llevarán a otra cosa. Y también cuál va a ser el coste en deterioro de la economía, en destrucción del Estado del Bienestar, en recorte de las perspectivas para los jóvenes y en vidas humanas.

Read More

Incongruència fiscal

M'ha vingut la dèria de la incongrüència perquè resulta que en passar-me d'un treball precari a altre aquí a Londres no vaig tindre la deguda prudència d'informar-me'n de la normativa fiscal i laboral i no vaig demanar la meua P-45: aquí quan canvies de treball has de demanar un paper on l'empresa de la que eixes informa a l'empresa a la que vas (i de pas a la hisenda pública, que és el HM Revenue) de quant t'ha pagat i quant ha cotitzat per tu. Sense eixe paper (que de fet en són tres) la nova empresa cotitza per tu una barbaritat en un codi d'emergència, per si de cas abans de ser cambrer eres enginyer atòmic o director de multinacional i has de pagar una renda en simptonia. Cobrant el salari mínim, 6,08/hora, suporte una presió fiscal directa, tot comptat, del 34%. Mentres tant el candidat republicà Mitt Romney guanya tretze milions de dòlars a l'any i diu que paga una mitjana del 13%. I li ha de semblar molt perquè està boig per abaixar impostos.

Els estudiants de la U. de Suffolk fan uns dibuixets xulos

A Grècia un periodista va publicar les dades de 2000 evasors fiscals i la policia no va tardar en reaccionar i detindre... al periodista.

Good question, i  per què no???

Aquests conundrums fiscals i el fet que Amancio Ortega pague els impostos de Zara Online a Irlanda, mentres que dóna 20 milions d'euros a caritat a Espanya, arreplegant adhesions entusiastes de tota mena, m'ha fet meditar* darrerament sobre competència fiscal ("competència" en la seua acepció econòmica de "pegar-se d'òsties i abaixar preus" no en la  jurídica de "a qui li toca perseguir a este cràpula"). La possibilitat que la llei europea atorga d'establir-se en el país que vulgues mentres que cada país té una estructura fiscal diferent genera un incentiu monstruós (en les dues accepcions del terme) per a abaixar els impostos a aquells que poden decidir fàcilment on fixar el domicili fiscal, és a dir grans empreses i rics, mentres s'apujen compensatòriament per aquells que no podem, bàsicament treballadors assalariats, autònoms i xicotets empresaris. I, de bestreta, cada vegada més passar la grossa de la recaptació a impostos indirectes, que són els més regressius i els menys visibles -acontentant així a rics i miops, respectivament.

És impossible mantenir un sistema fiscal en franca competència a la baixa i alhora un estat del benestar mínimament funcional. Pareix obvi, però hi ha gent com Miguel Sebastián, autoanomenat socialista, que estan tan obcecats en demostrar que la funció redistributiva de l'Estat es fa per la via de la despesa i no de la recaptació (ojo, que en això tenen raó) que es despisten de que per la via de la recaptació es fa també molta redistribució... però al revès. És a dir, la recaptació fiscal arreu del món (també autoanomenat) desenvolupat és generalment regressiva, com demostren centenars d'estudis, i per tant redistribueix sí, però de les classes baixes i mitjanes cap a les classes altes. I encara hi ha qui, com Sebastian, defensen un tipus únic de l'IRPF -diguem un 25% o un 30%, tant fa- sigues ric como Amancio o pobre com jo. Això necessàriament faria el sistema més regressiu, encara que s'empenyen en que llevant deduccions i apujant el mínim exempt no seria tan greu. I per què defensen este canvi? Diuen que per facilitar l'enteniment i pagament de l'impost i evitar incentius perversos. [Un exemple: Fa uns anys estava de moda el problema de l'escala. Com l'IRPF es paga per trams -de tant a tant un 25%, de tant a tant un 30%...- hi havia un incentiu pervers en les fronteres d'un tram a l'altre per amagar certs ingressos i no passar de divisió. Això, no obstant, és més vell que les màquines d'escriure i els vídeos Beta i hui en dia l'estructura de l'impost directe podria i deuria ser contínua i creixent -és a dir tant guanyes, tant et toca i si guanyes mil més, un 0,1% més, o un 0,01% o el que corresponga, segons la pendent de la funció que s'haja decidit. Aquesta pendent seria el que s'hauria de debatre entre polítics i tècnics i el que la ciutadania hauria de poder votar. Per l'amor del nostre senyor, si les iaies tenen facebook i la declaració de la renda no la fa ningú, la fa un programeta d'ordinador via esborrany -la majoria- o programa PADRE.]

És veritat que és possible que un tipus únic no fora catastròfic, si va acompanyat de llevar les deduccions per vivenda i fons de pensions, però és evident que agreujaria la regressivitat del sistema. I a canvi de què? Els defensors del canvi tenen fe en que d'aquesta manera els evasors evadirien menys, supose que basant-se en que ara evadeixen perquè fan una mena de desobediència civil a la progressivitat. Jo sóc menys psicològicament profund en les meues anàlisis: Crec que evadeixen perquè poden. Perquè no se'ls persegueix ni castiga, i, encara més, perquè se'ls faciliten instruments per evadir. Eixe és EL problema fiscal.

Isak Andin, amo de Mango, explicant quant pensa pagar d'impostos enguany 

I a tot això als rics, plim. Ells no paguen impostos, i quan en paguen ho fan perquè volen i en la quantitat que els ve en gana. Els milionaris (d'euros) tenen paradissos fiscals en llocs exòtics i, a dia de hui, en tots els països moderns i xulos. En Espanya tenen les SICAV, aberració fiscal que paga un 1% d'impost de societats, però en el Regne Unit també tenen la City London Corporation que fa que les grans entitats financeres no només paguen el que els rote sinó que fins i tot queden fora de tot escrutini fiscal. Està Suïssa i els més coneguts paradissos fiscals off-shore, com les Cayman o l'Illa de Mann, que no està on Crist va perdre l'espardenya, sinó en Europa, corona britànica. Però tots els països més o menys juguen a salvar els rics de pagar. Les dades dels rics segons s'autodeclaren a Hacienda són de risa: el 10% més ric està a partir dels 39.000€ a l'any i l'1% més ric a partir dels 99.000€/any. Sí, clar. Òbviament tota la manta de mega-rics no paga IRPF o paga el que li ve en gana. Aleshores, en estos temps de crisi i mesures apocalíptiques, per què no està en el debat públic una bateria de mesures dràstiques per evitar esta monumental estafa fiscal? La meua resposta a això també és senzilla: Perquè no hi ha debat públic, és una paròdia enfocada pels mitjans on els interessa i cega cap el que no els interessa. Però altres defensen una altra resposta més tècnica: Perquè si intentàrem fer pagar més (o algo) els rics se n'anirien on no els tocaren la butxaca. És a dir, l'argument de la competència fiscal per a justificar que deixem que ens la claven. I tornem al problema matriu: No es pot tindre un sistema financer i comercial global i un sistema fiscal local en competència a la baixa amb altres. Què es pot fer? Jo, de moment, m'he apuntat a ATTAC. He descartat per ara matar rics perquè no tinc kalashnikov propi i sóc un poc gos.

* treballar de cambrer dóna temps per a pensar humilment**. Els maleïts insisteixen en que no puc llegir darrere de la barra, per si ve algun client. Ja veus tu, què tiquis-miquis. Si ve algún client, que s'espere, que jo llisc ràpid!

** els que em coneixeu de temps sabeu que sóc un tipo molt humil. El més humil del món diria jo!

Read More