explicar l'esperança de vida / Explicar la esperanza de vida.

Els desenvolupadors de gapminder han preparat un PPT molt xulo per explicar l'esperança de vida, que és un indicador fonamental del nivell de salut d'una col·lectivitat. Utilitzen una comparació entre 5 nounats burundesos i 5 suecs, que representen la mitjana dels cinc quintils d'edat corresponents ordenats dels que falten primer als que arriben a més majors, i em pareix que resulta molt clara per als estudiants, des del rigor i la bellesa de les dades. Com que està sota llicència Creative Commons (thanks, pals) m'he pres la molèstia de traduir-ho al castellà i al català, i de pas l'he passat a OpenDocument, de tal manera que qualsevol pot no només baixar-se la presentació, sinó també el programa per exposar-la, per exemple a Libreoffice.

Presentació en català.

Presentació en castellà.

Qualsevol millora o comentari serà ben rebuda. Ja sabeu, difon la idea. Per suposat es pot emprar, modificar i/o transmetre sense més límits que mantindre l'atribució als autors.

Read More

When GDP is not a good indicator (and why)

This year our outcome is just 2 chickens... I eat them both. None for you. GDP will say we have 1 chicken per capita. goo.gl/lz9EA
— Kepa G. de Latorre (@KepaGdeLatorre) 30 de maig de 2013

GDP is widely used as an indicator of development. As a matter of fact it is the main indicator mass media, economists and politicians use to show how an economy is performing, and we rarely see other figures. However, GDP is not always a good indicator, taken alone. In this post I intend to demonstrate why not. I can advance that we'll find two issues: average and market dependence.

To begin with, we need to explain what GDP actually is. The standard definition is that Gross Domestic Product, or GDP, is the total market value of all final goods and services produced in a country in a given year. It is to say, it's the sum of total consumption, investment and government spending plus the difference between exports and imports.

.  

We could more generally say that it is what an economy have produced in a given period, so GDP will roughly tell us the size of an economy, any given year. If we want to compare between different countries then, because countries can have very different number of citizens -think about comparing China and Sweden: there are 142 Chinese for every single Swedish-, we need to calculate the GDP per person, just dividing the total GDP by the number of citizens. That’s called GDP per capita -and it's also known as per capita income. Finally what matters most for checking how we are doing is not the static volume of the GDPpc, but its growth (or decline), because the GDPpc tells us where we are but not where we are going or how we’ve done recently.

The first problem with GDPpc as an indicator of performance is that it is an average, what means it gives you an information that can be hugely misleading if we don’t take into account the distribution of wealth. Imagine that you and me were a very simple closed economy ourselves, and we produce chicken. This year our outcome is just 2 chickens... and I eat them both. None for you. Now GDP will say we have 1 chicken per capita.

If this example feels too simple to you we can take the leap to the real world. There is an index (we may talk about it in another post) inspired by the Nobel-prize winner Amartya Sen and developed by the Pakistani Mahbub ul Haq named Human Development Index (HDI), which is used by the United Nations to calculate development bearing in mind not only income but also two more dimensions: health and education. Small oil-producer countries such as Qatar, Kuwait or the United Arab Emirates typically rank very high in GDPpc -being Qatar the richest country in the world. However, when we also consider these other dimensions, they fall to positions 30 to 40 in the HDI. Qatar ranked 36 in 2012. How come? That's because they are fairly unequal countries and GDPpc is overrating their average development: some Qatari are extremely rich and, as the country is small, they push up the average significantly -and also to some extent because their spectacular growth has happened in the last 30 years or so and it hasn't fully translated onto the other indicators, but that's another story. I'd suggest to take a minute to compare these two indexes in the map below:

Back to our question, the other big issue with GDP is that it only takes into account what comes through the market. Imagine now any economy which have a beautiful forest. We can decide whether we cut down the trees or we preserve the forest. If we decide to preserve the forest GDP would go unaltered.

We won’t be making any profit through any market and therefore, from a GDP point of view, our economy is not growing at all. But if what we do is cutting the trees down then we are paying wages to the lumberjacks and the truck-drivers, we are selling the timber itself, we make furniture with it and pay designers, retailers and management, during the whole process -hopefully- we pay taxes, we have been using (and paying for) energy, generating and processing waste... GDP is growing a lot.

But are we now -after destroying and selling the forest- richer or poorer than with the conservation option? From a GDP point of view there’s no doubt, we are much richer. As it does not exist a market for the environmental value of conserving the forest it simply has no room in the GDP indicator. Instead it only becomes valuable when we bring it down. But that is, of course, wrong. The forest has many values in its own right, even "merely economic" values: just think about the tourists that visit us for our beautiful environment, the soil and moisture that is kept thanks to the trees, the animals living within, the clean air, the real estate increased value of living close to it and so on and so forth. It's only that there is no market for them -they are (positive) externalities, a concept I'll talk about in another post. In this category of not-market (or not visible through the official markets) goods and services we can find other sound activities that are not reflected in GDP: for instance, housekeeping and black economy might amount to a great deal of (hidden) economic activity.

As it does not exist a market for the environmental value of conserving the forest it has no room in the GDP... goo.gl/lz9EA
— Kepa G. de Latorre (@KepaGdeLatorre) 30 de maig de 2013

Summarizing, GDP may not be a good indicator of performance when taken alone. Specifically when we face large inequalities and/or large externalities it can be really misleading. The United States' GDPpc has grown quite a lot in the last century, at an average 2%, nevertheless you can check in this website of the Economic Policy Institute how that growth has been distributed. I'd recommend to play with the tools it provides to check the trends in three periods: before the World War II, 1945-1980 and 1980-nowadays. Of course very different economy policies were taken place -further on we ought to talk about Keynes. The meaningful question that arises is: does the increase in GDPpc reflect a better life for most of today's Americans -namely 90% of them- than their parents had enjoyed?

Read More

Manual de guerrilla para sobrevivir a los modales ingleses

Son muy corteses. Extremadamente corteses. Para cualquier forastero sensato pueden parecer demasiado corteses. Atendí al público en el centro de Londres y aún hoy tengo que hablar por teléfono a diario con cockneys descontentos y, aunque la clientela es variopinta, he aprendido que cuando me enfrento a un verdadero gentleman (o lady) inglés tengo que pasar a Modo Cortesía Masiva. No es extraño verte inmerso en un bucle de thankyous y sonrisas del que tienes vagas nociones de cómo ha empezado y del que definitivamente no tienes ni idea de cómo salir. En una transacción sencilla de menos de 30 segundos puedes fácilmente contar ocho o diez thankyous... por cada parte. Para una persona normal, con una educación continental media, puede ser desorientador y es difícil seguir el ritmo sin sentir que se está incurriendo en algún tipo de pantomima. No es el caso, os lo prometo, son así. Y, de hecho, no corresponder al tornado de pleases, thankyous y welcomes puede ser considerado muy rude. Así que he pensado que os pueden interesar unos consejos, y un análisis más detallado del fenómeno. Primero, dos consejos básicos: acabe como acabe la frase que hayas dicho, siempre puedes (y debes) añadir un thankyou al final. Incluso aunque la frase acabase con un agradecimiento, puedes decir thank you, thank you, no pasa nada. Está bien. Las preguntas, si son indirectas, mejor. Nada de preguntar a quemarropa, así a lo bruto. Mejor empiezas la frase por "I was wondering if..." o algún otro subterfugio que te permita preguntar sin signo de interrogación. Como sin molestar.

Pero no te dejes engañar: son corteses, pero son humanos, así que han desarrollado estrategias, matices imperceptibles en la entonación, gestos sutiles, que les permiten ser extremadamente bordes cuando el cuerpo se lo pide, eso sí, manteniendo la compostura y flema británicas. He descubierto que el inglés es el único idioma del mundo (hasta donde llega mi, por otro lado escaso, bagaje lingüístico-cultural) donde "Thank You" puede querer decir "eres tonto" y "I am sorry" puede perfectamente significar "que te follen, zorra". Sería algo así: "I have told you the black one. Thank You." Profundicemos en el detalle, porque el texto llano y escrito no refleja fielmente todo el proceso: Se debe hacer enfatizando y ralentizando la entonación en "the black", para que se note que el otro es medio lelo y no había entendido a la primera, y escupiendo el thank-you lentamente y desde el paladar, levantando ligera -pero perceptiblemente- el labio superior y  pegando dos pequeños y firmes cabezazos afirmativos al final de la frase, uno por sílaba. El labio superior se deja arriba el tiempo que consideremos necesario, hasta que el lenguaje no verbal del interlocutor nos diga que definitivamente ha entendido el insulto. El susodicho nos puede contestar entonces: "I know, madam/sir, though I have no black ones left, I am sorry." En este caso conviene acentuar también el I am sorry y ladear ligeramente la cabeza, alejando la barbilla, hasta mirar al contrincante -verbal- desde un solo ojo, e incluso arquear las cejas y apretar los labios mientras se levanta una -y solo una- de las comisuras de los labios (yo recomiendo la más alejada). Si se siente uno inspirado puede incluso finalizar el escorzo encogiéndose de hombros. La conversación, pues, se podría traducir por: "que te he dicho que el negro, mongol". "No quedan, te jodes.".

Lo importante es mantener la compostura. Un please o un thank you al final de cada frase, o los dos a la vez. Mejor los dos a la vez. No inmutarse por insultante que parezca la interacción. Si te cargan mucho conviene recordar que la inglesa ha sido, de lejos, la metrópolis más cruel de la historia universal, desde la guerra del opio en China hasta los nativos americanos, pasando por media África y el inmenso subcontinente Indio, por no hablar de irlandeses, escoceses, galeses, cien años contra Francia, la batalla de Trafalgar, Margaret Thatcher y el sistema financiero mundial. Así que contrólate, sonríe y da las gracias. Por si acaso.

Read More

Fer que els Mercats funcionen per als Pobres (M4P)

Un altre mercat és possible?

Vaja per davant que jo sempre sospite dels "mercats", així en general i dels apòstates dels mercats en particular. Perquè habitualment sota la retòrica pro-mercats hi trobem gent que el que en realitat demana, ho sàpiga o no, és que els mercats no funcionen com suposadament haurien de funcionar, és a dir, demana que es liberalitzen i es desregulen. O siga, que es deixe camp obert a que els actors amb més poder dintre del mercat generen situacions d'oligopoli o de col·lusió implícita, facen trampa, s'apropien de l'excedent del consumidor, carreguen les seues externalitats en la resta d'agents socials -presents i futurs-, eliminen la competència, aprofiten les assimetries d'informació en el seu favor, exploten els treballadors sense trabes i obtinguen beneficis extraordinaris de la cerca de rendes. Tot això és negatiu per a la societat i per al funcionament de l'economia. I per supost del mercat, entés com s'enten en Introducció a l'Economia. Aleshores es dóna la paradoxa que els defensors dels mercats, generalment, aboguen pel malfuncionament dels mercats. El que cal no és menys regulació sinó millor regulació. De fet és paradigmàtic que els països que han progressat d'una manera contundent durant l'última dècada (Xina, Latinoamèrica, Sud-Est d'Àsia) ho hagen fet gràcies a una economia de mercat que controla de manera efectiva el mercat, allunyats del Consens de Washington i de les recomanacions, no sempre inocents, dels fans dels mercats "lliures". Però. Però ho han fet, al capdavall, mitjançant el mercat.

Pobresa i Mercat

Les poblacions empobrides depenen del mercat per a quasi tot. Hi depenen per a la seua supervivència perquè és on hi venen el seu únic actiu, la seua força de treball. Hi depenen per a proveïr-se de béns i serveis, fins i tot aquells que a l'Occident estem acostumats a rebre per altres mecanismes: educació, sanitat, fins i tot l'aigua -sovint porta a porta. Llevat de pocs casos exitosos (Cuba i darrerament Veneçuela) aquesta dependència del mercat és molt més marcada entre els més pobres que en cap altre estrat social. L'imatge que hem de tenir, perquè és la realitat generalitzada, és la d'uns Estats amb una capacitat fiscal molt limitada que no és capaç d'arribar de manera efectiva, o en absolut, a capes molt amples de la societat i la presència d'ONGD internacionals que estan molt atomitzades i que tenen criteris sovint divergents.

Poc importa, llavors, si hom està "a favor" o "en contra" dels mercats per se -si és que aquesta posició no resulta ser igual que estar a favor o en contra de l'aire, de les mans esquerres o dels diners- perquè la realitat és que els mercats estan ahí, afecten els pobres d'una manera dramàtica, i és dintre del mercat on hem de buscar els mecanismes i les institucions que perpetuen les situacions d'exclussió i pobresa.

Si es preten actuar contra les causes i no els efectes de la pobresa és imprescindible una anàlisi potent dels mercats que marquen la vida de les poblacions objectius. I en aquest cas quan dic mercats vull dir Sistemes de Mercat, o siga no soles el nucli del mercat (diguem la clàssica oferta i demanda) sinó les normes -formals o informals-, les institucions, les funcions de recolzament -que són, a la seua vegada, altres mercats per dret propi-, la tecnologia, etcètera.

Sostenibilitat dels Projectes de Cooperació

Un dels majors handicaps de la cooperació és aconseguir la sostenibilitat, que en aquest context no és més que la permanència dels canvis una vegada finalitzada la intervenció. I hem de reconèixer que s'està fent, en general, malament. Massa sovint les intervencions generen dependència i són insostenibles, i el motiu principal és que es decideix actuar directament proveïnt un servei o un bé que es considera necessari -i de vegades ho és- sense plantejar seriosament com la societat receptora el podrà mantenir una vegada detès el finançament extern. No he vist cap projecte de cooperació que no parle de l'apropiació per part dels beneficiaris i de la sostenibilitat una vegada finalitzada la intervenció. Però escriure en una proposta és molt barat i les formulacions són agossarades. Si l'agència o ONG ha proveït directament el servei... qui el continuarà proveïnt després? I si hi ha un candidat clar a ocupar eixa funció, per què no se l'ha recolzat i preparat des del principi de la intervenció i ha sigut ell l'agent del canvi en lloc de l'organització externa?

La cosa és que massa vegades els projectes no tenen una incidència a llarg termini i quan la tenen aquesta pot perfectament ser negativa. No cal anar a casos d'elefants blancs -hotels en el no-res o pous que cal tancar perquè són un perill per als xiquets i una font d'infecció-. També poden tenir una incidència negativa perquè destrueixen estructures anteriors -que per molt informals o poc adaptades a la ideologia del cooperant en qüestió que siguen, funcionen- o senzillament impedeixen el desenvolupament de noves iniciatives endògenes.

M4P

Per tot això em pareix molt interessant l'estratègia Making Markets Work for the Poor (M4P) proposada per l'Agència Suïssa de Cooperació i altres iniciatives similars, com els Mercats Inclussius del PNUD. La clau per a mí està en un coneixement rigoròs i profund del sistema de mercat on es preten incidir, dels seus constrenyiments i de les seues millores potencials des d'una perspectiva pro-Poor. I altre gran avantatge és que en lloc de prendre un paper protagonista dintre del nucli del mercat es recolza i facilita des de fóra, incidint en els agents que ja hi éren o els potencials nous participants locals. Un parell d'exemples: FIT-SEMA en Uganda va treballar amb les ràdios locals per garantir que la programació era de major qualitat i més útil per als oïents -programes sobre productivitat agrícola o preus dels productes, informació per altres tipus de negocis, etcètera. En lloc de comprar espais i insertar els seus programes com feien la majoria d'ONGD ells van recolzar la capacitat de les ràdios locals per produir-ne els seus propis orientats a les necessitats dels oïents. Resultat: més de 7 milions de nous oïents que reben una informació útil en les seues llengües i produïda per compatriotes seus. Katalyst en Bangladesh, front a l'escasa productivitat agrícola per pràctiques incorrectes i un ús inadequat dels insumos agraris, que tenia conseqüències directes en els ingressos i en la seguretat alimentària de la població, en lloc de fer els clàssics cursos de formació als llauradors locals, etcètera que tenen una incidència necessàriament petita i són poc sostenibles -una vegada finalitzada la intervenció no es pot arribar a nous beneficiaris-, va decidir recolzar la capacitat dels proveïdors de productes agraris -o siga, anant més amunt en la cadena de valor- per a que feren cursos a tots els seus agents, venedors de les xicotetes tendes locals, per a que estos, a la seua vegada, donaren informació i consell als llauradors que els hi compren els productes. D'aquesta manera l'impacte és molt major -1 milió de llauradors- i, una vegada les empreses proveïdores s'han apropiat del model, la sostenibilitat queda garantida.

L'estratègia té límits. Per exemple no pareix que siga la més indicada per a tractar temes de gènere, perquè des d'una perspectiva de mercat és difícil incidir-hi. El mateix pot passar amb temes ambientals, encara que això és menys clar -Soles cal pensar en els mercats de CO2-. A banda de que és una qüestió que ratlla la metafísica o si voleu, la ideologia, el fet de considerar que els Sistemes de Mercat ho abasten tot, o quasi, com els defensors de l'M4P proposen. Però la realitat és que els mercats estan molt presents a la vida dels pobres, i un enfocament que pose als mercats a funcionar per als pobres és clarament una aportació molt útil al debat, sempre acalorat, sobre la incidència, adequació i sostenibilitat de la cooperació.

Read More

It's the governance, stupid!

Germany is so scared of inflation that is even willing to endure a 26% unemployment rate for years if needed ... in Spain. Or in Italy. Of course. Forget about it: the problem we face has nothing to do with sovereign debt, with predatory banks or with the housing bubble either. It is a problem of governance. Does anyone doubt that if the catastrophic unemployment figures were chastising Germany the eurozone would be making completely different policies? I'm sure we'd have a European New Deal from the very first minute of the sinking of the labor market and I believe that any honest economist will tell you the same thing, even though he or she were ideologically against it.

It's easy to be rigorous and be stubbornly wrong when the price is paid by someone else. The problem here is that countries in trouble have ceded monetary instruments to Europe and have renounced fiscal instruments honouring European stability pacts -in the case of Spain even through an express reform of the Constitution- in short, have ceded economic sovereignty to Europe, and do not have absolutely any instrument powerful enough to mend the situation. Spanish democracy, if there ever was one, is vacuous when the sovereignty that matters, which must act immediately and forcefully against the tragedy that is costing lives, does not depend on people's votes.

The oxymoron of capitalist democracy

The so-called internal devaluation, the "solution" that seems to be applying, isn't valid for many reasons: firstly because, unlike a devaluation of the currency, it is asymmetrical and uneven, driving those who are in weak bargaining positions within the economy to lose a lot, while others in positions of power even win with it, it is to say: it's not neutral at all, serves the 1%'s interests. Secondly, because during the process the welfare state is being dismantled, and although ours is obviously imperfect, it's the model of relative equality and security that we had provided ourselves with: public health and education are being destroyed, the social protection networks collapse. Thirdly, and may be most importantly, because it is too slow. Today's unemployed workers, those who are living the tragedy of the eviction, the young unemployed graduates, the long-term unemployed people and the families with no income whatsoever can't wait for solutions in 2018. Actually, the internal devaluation is not a solution, there is no policy behind, it is the simple realization that we are in such a bad situation that real wages are falling and will eventually reach a level low enough to make our country competitive again, through the price mechanisms. But when will they have fallen so much to become competitive within the world's global markets? And how much will have to fall for that? Spain should not aspire to compete through the argument of price but through the innovation and quality ones, and can do so because it's got many highly educated young professionals. This might be the real main reason that impels Germany -through its ECB- to act so blindly and to punish us: because that would send us to the second division and, thereby, would eliminate a potential competitor.

As a matter of fact the European Periphery do have a last instrument: we may leave the euro or threaten to do so if Europe doesn't take seriously a 26% unemployment rate. And here we face a second problem of governance: any legitimate government accountable to informed voters would have already gone to Brussels and would have striken its fist on the table. But our governments are cognitively captured by the Washington Consensus and the neoliberal orthodoxy and think, thanks to the deeply undemocratic bipartisanship system imposed on us in the Spanish transición, that their position is safe, that they can simply alternate one another until hopefully one day the crisis will be over by itself.

The ECB President and the Spanish Economy Minister having fun

That several important countries like Spain and Italy, along with some others such as Greece, Portugal and Ireland were to leave the euro or threatened to do so may be a tragedy, but mostly for the euro. For outgoing countries it would be a chance to regain the economic policy instruments they need to lift themselves and the ability to devalue their currencies and avoid the drain of the internal devaluation, so that the losses from the withdrawal of the common currency would be more than offset. In fact, it is not clear that there had to be any significant loss: EU countries which didn't enter the euro (Denmark, Sweden and even the Eastern European countries that did not meet the convergence criteria) are doing much better than those that entered, and those outside the currency that find themselves in the edge of serious troubles, namely the UK, it's because they also bought the austerity ideas. The tragedy would be for the euro in terms of political prestige, huge legal mess and economic credibility and influence.

In conclusion, governance is the problem: the incentives of economic policy makers affecting Spain are misaligned with the interests of Spain. It is a problem of democracy, and what we are seeing, therefore, is a disgrace to the citizens of a system they perceive in a more or less explicit way that doesn't respond to their needs and lately even works against their interests. The model discredits itself and this process, which is increasingly accelerating, will ultimately bring to radical political demands for change. The question is whether these changes will lead to a true democracy, more transparent, more direct and better or to something else and potentially dangerous. And the other relevant question is what will be the cost in economic decline, in destruction of the welfare state, in cutting prospects for young people and in human lives.

Read More

És la governació, estúpid!

Alemanya té tanta por a la inflació que està disposada fins i tot a suportar un 26% d'atur durant anys si és menester... a Espanya. O a Itàlia. Ens han fotut. Obliden-se: el problema al que ens enfrontem no té  res a veure amb el deute sobirà, amb els bancs depredadors ni amb la bambolla immobiliària. És un problema de governació. Algú dubta per ventura que si l'atur catastròfic ho tingués Alemanya la zona euro estaria fent unes polítiques completament distintes? Jo estic segur que tindríem un New Deal a l'Europea des del minut ú de l'enfonsament del mercat laboral i estic convençut que qualsevol altre economista sincer els dirà el mateix, fins i tot encara que ell estiga ideològicament en contra de fer-lo.

És fàcil ésser rigorós i estar tossudament equivocat quan el preu l'han de pagar altres. El problema aquí és que els països en dificultats han cedit els instruments monetaris a Europa i han renunciat als instruments fiscals mitjançant els pactes europeus d'estabilitat -en el cas d'Espanya fins i tot fent una reforma exprès de la constitució per confirmar-ho-, en resum, han cedit la seva sobirania econòmica a Europa, i no disposen d'absolutament cap instrument amb l'impacte suficient per a corregir la situació. La democràcia espanyola, si alguna vegada l'ha haguda, queda buida de contingut quan la sobirania que importa als ciutadans -la què ha d'actuar immediatament i amb contundència contra la tragèdia que està costant vides- no depèn per a res dels seus vots.

La mal anomenada devaluació interna, la "solució" que semblen estar aplicant-nos, no ens serveix per molts motius: primer perquè, a diferència d'una devaluació de la moneda, aquella és asimètrica i desigual, fomentant que els qui es troben en posicions negociadores febles dintre de l'economia perden molt, mentre altres en posicions de poder fins i tot guanyen amb ella, és a dir, no és neutral. Segon perquè en el procés es desmantella un Estat del Benestar que, encara que manifestament imperfecte en el nostre cas, és el model de relativa igualtat i seguretat de què ens havíem dotat: es destrueixen la sanitat i l'educació pública, les xarxes socials i fins i tot es posen en perill les pensions. Tercer i encara més important, perquè és massa lenta. ALS desocupats d'ara, els que estan vivint la tragèdia dels desnonaments, als joves llicenciats aturats, als desocupats de llarga durada, a les famílies sense ingressos, no els serveixen les solucions per al 2018. De fet, en realitat, la devaluació interna no és cap solució, no és cap política, és la simple constatació que estem tan malament que els salaris reals cauen i, eventualment, arribaran a un nivell tal que facen al nostre país, de nou, competitiu pel mecanisme dels preus. Però quan hauran caigut tant per a tornar-nos competitius en el mercat global? I quant haurien de caure per a això? Espanya no ha d'aspirar a competir per l'argument dels preus sinó de la qualitat, i pot fer-ho perquè conta amb molts joves molt bé formats. Potser per això Alemanya es fa la fava i ens castiga: perquè així ens envia a segona divisió i elimina un potencial competidor.

En rigor els països del Sud sí disposen d'un últim instrument: poden abandonar l'euro o amenaçar amb fer-ho si Europa no es pren de debò d'una vegada un 26% d'atur. I aquí tenim un segon problema de governació: qualsevol govern legítim que responguera davant uns votants informats ja s'hauria plantat a Brussel·les i hauria fet tremolar les taules. Però els nostres governs estan captats cognitivament pel consens de Washington i l'ortodòxia neoliberal i creuen, gràcies al sistema de bipartidisme profundament antidemocràtic que ens van imposar en la transició, que la seva posició és segura, que poden simplement alternar-se fins que algun dia la crisi s'acabe sola.

El president del BCE, Mario Draghi, i el ministre d'economia espanyol De Guindos fent unes rises

Que diversos països importants com Espanya i Itàlia, juntament amb alguns altres com Grècia, Portugal i Irlanda abandonessin l'euro o amenacessin amb fer-ho potser seria una tragèdia, però ho seria per a l'euro. Per als països sortints seria una oportunitat de recuperar els instruments de política econòmica que necessiten per a eixir per ells mateixos i la possibilitat de devaluar les seves monedes i estalviar-se la sagnia de la devaluació interna, de manera que les pèrdues derivades de la sortida de la moneda comuna quedarien compensades amb escreix. De fet, no està gens clar que hagués cap pèrdua significativa: els països de la unió que no van entrar en l'euro (Dinamarca, Suècia i fins i tot els països de l'Est d'Europa que no complien els criteris de convergència) ho estan fent molt millor que els que si i els que tenen problemes, com el Regne Unit, és perquè també han comprat les idees d'austeritat. La tragèdia seria per a l'euro en termes de prestigi polític, d'enorme embolic jurídic i d'influència econòmica.

En conclusió, el problema és de governació: els incentius dels decisors de les polítiques econòmiques que afecten a Espanya estan mal alineats amb els interessos d'Espanya. És un problema de la democràcia, i el que estem veient, conseqüentment, és un desprestigi davant els ciutadans d'un sistema que perceben d'una manera més o menys explícit que no respon a les seues necessitats i fins i tot que últimament va en contra dels seus interessos. El model es deslegitima i aquest procés, que s'accelera per moments, en última instància portarà exigències de canvi radicals. La qüestió és si aquests canvis portaran a una veritable democràcia, més transparent, més directa i millor o duran a altra cosa. I també quin serà el cost en deteriorament de l'economia, en destrucció de l'Estat del Benestar, en retallada de les perspectives per als joves i en vides humanes.

Read More