Manual de guerrilla para sobrevivir a los modales ingleses

Son muy corteses. Extremadamente corteses. Para cualquier forastero sensato pueden parecer demasiado corteses. Atendí al público en el centro de Londres y aún hoy tengo que hablar por teléfono a diario con cockneys descontentos y, aunque la clientela es variopinta, he aprendido que cuando me enfrento a un verdadero gentleman (o lady) inglés tengo que pasar a Modo Cortesía Masiva. No es extraño verte inmerso en un bucle de thankyous y sonrisas del que tienes vagas nociones de cómo ha empezado y del que definitivamente no tienes ni idea de cómo salir. En una transacción sencilla de menos de 30 segundos puedes fácilmente contar ocho o diez thankyous... por cada parte. Para una persona normal, con una educación continental media, puede ser desorientador y es difícil seguir el ritmo sin sentir que se está incurriendo en algún tipo de pantomima. No es el caso, os lo prometo, son así. Y, de hecho, no corresponder al tornado de pleases, thankyous y welcomes puede ser considerado muy rude. Así que he pensado que os pueden interesar unos consejos, y un análisis más detallado del fenómeno. Primero, dos consejos básicos: acabe como acabe la frase que hayas dicho, siempre puedes (y debes) añadir un thankyou al final. Incluso aunque la frase acabase con un agradecimiento, puedes decir thank you, thank you, no pasa nada. Está bien. Las preguntas, si son indirectas, mejor. Nada de preguntar a quemarropa, así a lo bruto. Mejor empiezas la frase por "I was wondering if..." o algún otro subterfugio que te permita preguntar sin signo de interrogación. Como sin molestar.

Pero no te dejes engañar: son corteses, pero son humanos, así que han desarrollado estrategias, matices imperceptibles en la entonación, gestos sutiles, que les permiten ser extremadamente bordes cuando el cuerpo se lo pide, eso sí, manteniendo la compostura y flema británicas. He descubierto que el inglés es el único idioma del mundo (hasta donde llega mi, por otro lado escaso, bagaje lingüístico-cultural) donde "Thank You" puede querer decir "eres tonto" y "I am sorry" puede perfectamente significar "que te follen, zorra". Sería algo así: "I have told you the black one. Thank You." Profundicemos en el detalle, porque el texto llano y escrito no refleja fielmente todo el proceso: Se debe hacer enfatizando y ralentizando la entonación en "the black", para que se note que el otro es medio lelo y no había entendido a la primera, y escupiendo el thank-you lentamente y desde el paladar, levantando ligera -pero perceptiblemente- el labio superior y  pegando dos pequeños y firmes cabezazos afirmativos al final de la frase, uno por sílaba. El labio superior se deja arriba el tiempo que consideremos necesario, hasta que el lenguaje no verbal del interlocutor nos diga que definitivamente ha entendido el insulto. El susodicho nos puede contestar entonces: "I know, madam/sir, though I have no black ones left, I am sorry." En este caso conviene acentuar también el I am sorry y ladear ligeramente la cabeza, alejando la barbilla, hasta mirar al contrincante -verbal- desde un solo ojo, e incluso arquear las cejas y apretar los labios mientras se levanta una -y solo una- de las comisuras de los labios (yo recomiendo la más alejada). Si se siente uno inspirado puede incluso finalizar el escorzo encogiéndose de hombros. La conversación, pues, se podría traducir por: "que te he dicho que el negro, mongol". "No quedan, te jodes.".

Lo importante es mantener la compostura. Un please o un thank you al final de cada frase, o los dos a la vez. Mejor los dos a la vez. No inmutarse por insultante que parezca la interacción. Si te cargan mucho conviene recordar que la inglesa ha sido, de lejos, la metrópolis más cruel de la historia universal, desde la guerra del opio en China hasta los nativos americanos, pasando por media África y el inmenso subcontinente Indio, por no hablar de irlandeses, escoceses, galeses, cien años contra Francia, la batalla de Trafalgar, Margaret Thatcher y el sistema financiero mundial. Así que contrólate, sonríe y da las gracias. Por si acaso.

Read More

Fer que els Mercats funcionen per als Pobres (M4P)

Un altre mercat és possible?

Vaja per davant que jo sempre sospite dels "mercats", així en general i dels apòstates dels mercats en particular. Perquè habitualment sota la retòrica pro-mercats hi trobem gent que el que en realitat demana, ho sàpiga o no, és que els mercats no funcionen com suposadament haurien de funcionar, és a dir, demana que es liberalitzen i es desregulen. O siga, que es deixe camp obert a que els actors amb més poder dintre del mercat generen situacions d'oligopoli o de col·lusió implícita, facen trampa, s'apropien de l'excedent del consumidor, carreguen les seues externalitats en la resta d'agents socials -presents i futurs-, eliminen la competència, aprofiten les assimetries d'informació en el seu favor, exploten els treballadors sense trabes i obtinguen beneficis extraordinaris de la cerca de rendes. Tot això és negatiu per a la societat i per al funcionament de l'economia. I per supost del mercat, entés com s'enten en Introducció a l'Economia. Aleshores es dóna la paradoxa que els defensors dels mercats, generalment, aboguen pel malfuncionament dels mercats. El que cal no és menys regulació sinó millor regulació. De fet és paradigmàtic que els països que han progressat d'una manera contundent durant l'última dècada (Xina, Latinoamèrica, Sud-Est d'Àsia) ho hagen fet gràcies a una economia de mercat que controla de manera efectiva el mercat, allunyats del Consens de Washington i de les recomanacions, no sempre inocents, dels fans dels mercats "lliures". Però. Però ho han fet, al capdavall, mitjançant el mercat.

Pobresa i Mercat

Les poblacions empobrides depenen del mercat per a quasi tot. Hi depenen per a la seua supervivència perquè és on hi venen el seu únic actiu, la seua força de treball. Hi depenen per a proveïr-se de béns i serveis, fins i tot aquells que a l'Occident estem acostumats a rebre per altres mecanismes: educació, sanitat, fins i tot l'aigua -sovint porta a porta. Llevat de pocs casos exitosos (Cuba i darrerament Veneçuela) aquesta dependència del mercat és molt més marcada entre els més pobres que en cap altre estrat social. L'imatge que hem de tenir, perquè és la realitat generalitzada, és la d'uns Estats amb una capacitat fiscal molt limitada que no és capaç d'arribar de manera efectiva, o en absolut, a capes molt amples de la societat i la presència d'ONGD internacionals que estan molt atomitzades i que tenen criteris sovint divergents.

Poc importa, llavors, si hom està "a favor" o "en contra" dels mercats per se -si és que aquesta posició no resulta ser igual que estar a favor o en contra de l'aire, de les mans esquerres o dels diners- perquè la realitat és que els mercats estan ahí, afecten els pobres d'una manera dramàtica, i és dintre del mercat on hem de buscar els mecanismes i les institucions que perpetuen les situacions d'exclussió i pobresa.

Si es preten actuar contra les causes i no els efectes de la pobresa és imprescindible una anàlisi potent dels mercats que marquen la vida de les poblacions objectius. I en aquest cas quan dic mercats vull dir Sistemes de Mercat, o siga no soles el nucli del mercat (diguem la clàssica oferta i demanda) sinó les normes -formals o informals-, les institucions, les funcions de recolzament -que són, a la seua vegada, altres mercats per dret propi-, la tecnologia, etcètera.

Sostenibilitat dels Projectes de Cooperació

Un dels majors handicaps de la cooperació és aconseguir la sostenibilitat, que en aquest context no és més que la permanència dels canvis una vegada finalitzada la intervenció. I hem de reconèixer que s'està fent, en general, malament. Massa sovint les intervencions generen dependència i són insostenibles, i el motiu principal és que es decideix actuar directament proveïnt un servei o un bé que es considera necessari -i de vegades ho és- sense plantejar seriosament com la societat receptora el podrà mantenir una vegada detès el finançament extern. No he vist cap projecte de cooperació que no parle de l'apropiació per part dels beneficiaris i de la sostenibilitat una vegada finalitzada la intervenció. Però escriure en una proposta és molt barat i les formulacions són agossarades. Si l'agència o ONG ha proveït directament el servei... qui el continuarà proveïnt després? I si hi ha un candidat clar a ocupar eixa funció, per què no se l'ha recolzat i preparat des del principi de la intervenció i ha sigut ell l'agent del canvi en lloc de l'organització externa?

La cosa és que massa vegades els projectes no tenen una incidència a llarg termini i quan la tenen aquesta pot perfectament ser negativa. No cal anar a casos d'elefants blancs -hotels en el no-res o pous que cal tancar perquè són un perill per als xiquets i una font d'infecció-. També poden tenir una incidència negativa perquè destrueixen estructures anteriors -que per molt informals o poc adaptades a la ideologia del cooperant en qüestió que siguen, funcionen- o senzillament impedeixen el desenvolupament de noves iniciatives endògenes.

M4P

Per tot això em pareix molt interessant l'estratègia Making Markets Work for the Poor (M4P) proposada per l'Agència Suïssa de Cooperació i altres iniciatives similars, com els Mercats Inclussius del PNUD. La clau per a mí està en un coneixement rigoròs i profund del sistema de mercat on es preten incidir, dels seus constrenyiments i de les seues millores potencials des d'una perspectiva pro-Poor. I altre gran avantatge és que en lloc de prendre un paper protagonista dintre del nucli del mercat es recolza i facilita des de fóra, incidint en els agents que ja hi éren o els potencials nous participants locals. Un parell d'exemples: FIT-SEMA en Uganda va treballar amb les ràdios locals per garantir que la programació era de major qualitat i més útil per als oïents -programes sobre productivitat agrícola o preus dels productes, informació per altres tipus de negocis, etcètera. En lloc de comprar espais i insertar els seus programes com feien la majoria d'ONGD ells van recolzar la capacitat de les ràdios locals per produir-ne els seus propis orientats a les necessitats dels oïents. Resultat: més de 7 milions de nous oïents que reben una informació útil en les seues llengües i produïda per compatriotes seus. Katalyst en Bangladesh, front a l'escasa productivitat agrícola per pràctiques incorrectes i un ús inadequat dels insumos agraris, que tenia conseqüències directes en els ingressos i en la seguretat alimentària de la població, en lloc de fer els clàssics cursos de formació als llauradors locals, etcètera que tenen una incidència necessàriament petita i són poc sostenibles -una vegada finalitzada la intervenció no es pot arribar a nous beneficiaris-, va decidir recolzar la capacitat dels proveïdors de productes agraris -o siga, anant més amunt en la cadena de valor- per a que feren cursos a tots els seus agents, venedors de les xicotetes tendes locals, per a que estos, a la seua vegada, donaren informació i consell als llauradors que els hi compren els productes. D'aquesta manera l'impacte és molt major -1 milió de llauradors- i, una vegada les empreses proveïdores s'han apropiat del model, la sostenibilitat queda garantida.

L'estratègia té límits. Per exemple no pareix que siga la més indicada per a tractar temes de gènere, perquè des d'una perspectiva de mercat és difícil incidir-hi. El mateix pot passar amb temes ambientals, encara que això és menys clar -Soles cal pensar en els mercats de CO2-. A banda de que és una qüestió que ratlla la metafísica o si voleu, la ideologia, el fet de considerar que els Sistemes de Mercat ho abasten tot, o quasi, com els defensors de l'M4P proposen. Però la realitat és que els mercats estan molt presents a la vida dels pobres, i un enfocament que pose als mercats a funcionar per als pobres és clarament una aportació molt útil al debat, sempre acalorat, sobre la incidència, adequació i sostenibilitat de la cooperació.

Read More