Fer que els Mercats funcionen per als Pobres (M4P)

Un altre mercat és possible?

Vaja per davant que jo sempre sospite dels "mercats", així en general i dels apòstates dels mercats en particular. Perquè habitualment sota la retòrica pro-mercats hi trobem gent que el que en realitat demana, ho sàpiga o no, és que els mercats no funcionen com suposadament haurien de funcionar, és a dir, demana que es liberalitzen i es desregulen. O siga, que es deixe camp obert a que els actors amb més poder dintre del mercat generen situacions d'oligopoli o de col·lusió implícita, facen trampa, s'apropien de l'excedent del consumidor, carreguen les seues externalitats en la resta d'agents socials -presents i futurs-, eliminen la competència, aprofiten les assimetries d'informació en el seu favor, exploten els treballadors sense trabes i obtinguen beneficis extraordinaris de la cerca de rendes. Tot això és negatiu per a la societat i per al funcionament de l'economia. I per supost del mercat, entés com s'enten en Introducció a l'Economia. Aleshores es dóna la paradoxa que els defensors dels mercats, generalment, aboguen pel malfuncionament dels mercats. El que cal no és menys regulació sinó millor regulació. De fet és paradigmàtic que els països que han progressat d'una manera contundent durant l'última dècada (Xina, Latinoamèrica, Sud-Est d'Àsia) ho hagen fet gràcies a una economia de mercat que controla de manera efectiva el mercat, allunyats del Consens de Washington i de les recomanacions, no sempre inocents, dels fans dels mercats "lliures". Però. Però ho han fet, al capdavall, mitjançant el mercat.

Pobresa i Mercat

Les poblacions empobrides depenen del mercat per a quasi tot. Hi depenen per a la seua supervivència perquè és on hi venen el seu únic actiu, la seua força de treball. Hi depenen per a proveïr-se de béns i serveis, fins i tot aquells que a l'Occident estem acostumats a rebre per altres mecanismes: educació, sanitat, fins i tot l'aigua -sovint porta a porta. Llevat de pocs casos exitosos (Cuba i darrerament Veneçuela) aquesta dependència del mercat és molt més marcada entre els més pobres que en cap altre estrat social. L'imatge que hem de tenir, perquè és la realitat generalitzada, és la d'uns Estats amb una capacitat fiscal molt limitada que no és capaç d'arribar de manera efectiva, o en absolut, a capes molt amples de la societat i la presència d'ONGD internacionals que estan molt atomitzades i que tenen criteris sovint divergents.

Poc importa, llavors, si hom està "a favor" o "en contra" dels mercats per se -si és que aquesta posició no resulta ser igual que estar a favor o en contra de l'aire, de les mans esquerres o dels diners- perquè la realitat és que els mercats estan ahí, afecten els pobres d'una manera dramàtica, i és dintre del mercat on hem de buscar els mecanismes i les institucions que perpetuen les situacions d'exclussió i pobresa.

Si es preten actuar contra les causes i no els efectes de la pobresa és imprescindible una anàlisi potent dels mercats que marquen la vida de les poblacions objectius. I en aquest cas quan dic mercats vull dir Sistemes de Mercat, o siga no soles el nucli del mercat (diguem la clàssica oferta i demanda) sinó les normes -formals o informals-, les institucions, les funcions de recolzament -que són, a la seua vegada, altres mercats per dret propi-, la tecnologia, etcètera.

Sostenibilitat dels Projectes de Cooperació

Un dels majors handicaps de la cooperació és aconseguir la sostenibilitat, que en aquest context no és més que la permanència dels canvis una vegada finalitzada la intervenció. I hem de reconèixer que s'està fent, en general, malament. Massa sovint les intervencions generen dependència i són insostenibles, i el motiu principal és que es decideix actuar directament proveïnt un servei o un bé que es considera necessari -i de vegades ho és- sense plantejar seriosament com la societat receptora el podrà mantenir una vegada detès el finançament extern. No he vist cap projecte de cooperació que no parle de l'apropiació per part dels beneficiaris i de la sostenibilitat una vegada finalitzada la intervenció. Però escriure en una proposta és molt barat i les formulacions són agossarades. Si l'agència o ONG ha proveït directament el servei... qui el continuarà proveïnt després? I si hi ha un candidat clar a ocupar eixa funció, per què no se l'ha recolzat i preparat des del principi de la intervenció i ha sigut ell l'agent del canvi en lloc de l'organització externa?

La cosa és que massa vegades els projectes no tenen una incidència a llarg termini i quan la tenen aquesta pot perfectament ser negativa. No cal anar a casos d'elefants blancs -hotels en el no-res o pous que cal tancar perquè són un perill per als xiquets i una font d'infecció-. També poden tenir una incidència negativa perquè destrueixen estructures anteriors -que per molt informals o poc adaptades a la ideologia del cooperant en qüestió que siguen, funcionen- o senzillament impedeixen el desenvolupament de noves iniciatives endògenes.

M4P

Per tot això em pareix molt interessant l'estratègia Making Markets Work for the Poor (M4P) proposada per l'Agència Suïssa de Cooperació i altres iniciatives similars, com els Mercats Inclussius del PNUD. La clau per a mí està en un coneixement rigoròs i profund del sistema de mercat on es preten incidir, dels seus constrenyiments i de les seues millores potencials des d'una perspectiva pro-Poor. I altre gran avantatge és que en lloc de prendre un paper protagonista dintre del nucli del mercat es recolza i facilita des de fóra, incidint en els agents que ja hi éren o els potencials nous participants locals. Un parell d'exemples: FIT-SEMA en Uganda va treballar amb les ràdios locals per garantir que la programació era de major qualitat i més útil per als oïents -programes sobre productivitat agrícola o preus dels productes, informació per altres tipus de negocis, etcètera. En lloc de comprar espais i insertar els seus programes com feien la majoria d'ONGD ells van recolzar la capacitat de les ràdios locals per produir-ne els seus propis orientats a les necessitats dels oïents. Resultat: més de 7 milions de nous oïents que reben una informació útil en les seues llengües i produïda per compatriotes seus. Katalyst en Bangladesh, front a l'escasa productivitat agrícola per pràctiques incorrectes i un ús inadequat dels insumos agraris, que tenia conseqüències directes en els ingressos i en la seguretat alimentària de la població, en lloc de fer els clàssics cursos de formació als llauradors locals, etcètera que tenen una incidència necessàriament petita i són poc sostenibles -una vegada finalitzada la intervenció no es pot arribar a nous beneficiaris-, va decidir recolzar la capacitat dels proveïdors de productes agraris -o siga, anant més amunt en la cadena de valor- per a que feren cursos a tots els seus agents, venedors de les xicotetes tendes locals, per a que estos, a la seua vegada, donaren informació i consell als llauradors que els hi compren els productes. D'aquesta manera l'impacte és molt major -1 milió de llauradors- i, una vegada les empreses proveïdores s'han apropiat del model, la sostenibilitat queda garantida.

L'estratègia té límits. Per exemple no pareix que siga la més indicada per a tractar temes de gènere, perquè des d'una perspectiva de mercat és difícil incidir-hi. El mateix pot passar amb temes ambientals, encara que això és menys clar -Soles cal pensar en els mercats de CO2-. A banda de que és una qüestió que ratlla la metafísica o si voleu, la ideologia, el fet de considerar que els Sistemes de Mercat ho abasten tot, o quasi, com els defensors de l'M4P proposen. Però la realitat és que els mercats estan molt presents a la vida dels pobres, i un enfocament que pose als mercats a funcionar per als pobres és clarament una aportació molt útil al debat, sempre acalorat, sobre la incidència, adequació i sostenibilitat de la cooperació.

Read More

It's the governance, stupid!

Germany is so scared of inflation that is even willing to endure a 26% unemployment rate for years if needed ... in Spain. Or in Italy. Of course. Forget about it: the problem we face has nothing to do with sovereign debt, with predatory banks or with the housing bubble either. It is a problem of governance. Does anyone doubt that if the catastrophic unemployment figures were chastising Germany the eurozone would be making completely different policies? I'm sure we'd have a European New Deal from the very first minute of the sinking of the labor market and I believe that any honest economist will tell you the same thing, even though he or she were ideologically against it.

It's easy to be rigorous and be stubbornly wrong when the price is paid by someone else. The problem here is that countries in trouble have ceded monetary instruments to Europe and have renounced fiscal instruments honouring European stability pacts -in the case of Spain even through an express reform of the Constitution- in short, have ceded economic sovereignty to Europe, and do not have absolutely any instrument powerful enough to mend the situation. Spanish democracy, if there ever was one, is vacuous when the sovereignty that matters, which must act immediately and forcefully against the tragedy that is costing lives, does not depend on people's votes.

The oxymoron of capitalist democracy

The so-called internal devaluation, the "solution" that seems to be applying, isn't valid for many reasons: firstly because, unlike a devaluation of the currency, it is asymmetrical and uneven, driving those who are in weak bargaining positions within the economy to lose a lot, while others in positions of power even win with it, it is to say: it's not neutral at all, serves the 1%'s interests. Secondly, because during the process the welfare state is being dismantled, and although ours is obviously imperfect, it's the model of relative equality and security that we had provided ourselves with: public health and education are being destroyed, the social protection networks collapse. Thirdly, and may be most importantly, because it is too slow. Today's unemployed workers, those who are living the tragedy of the eviction, the young unemployed graduates, the long-term unemployed people and the families with no income whatsoever can't wait for solutions in 2018. Actually, the internal devaluation is not a solution, there is no policy behind, it is the simple realization that we are in such a bad situation that real wages are falling and will eventually reach a level low enough to make our country competitive again, through the price mechanisms. But when will they have fallen so much to become competitive within the world's global markets? And how much will have to fall for that? Spain should not aspire to compete through the argument of price but through the innovation and quality ones, and can do so because it's got many highly educated young professionals. This might be the real main reason that impels Germany -through its ECB- to act so blindly and to punish us: because that would send us to the second division and, thereby, would eliminate a potential competitor.

As a matter of fact the European Periphery do have a last instrument: we may leave the euro or threaten to do so if Europe doesn't take seriously a 26% unemployment rate. And here we face a second problem of governance: any legitimate government accountable to informed voters would have already gone to Brussels and would have striken its fist on the table. But our governments are cognitively captured by the Washington Consensus and the neoliberal orthodoxy and think, thanks to the deeply undemocratic bipartisanship system imposed on us in the Spanish transición, that their position is safe, that they can simply alternate one another until hopefully one day the crisis will be over by itself.

The ECB President and the Spanish Economy Minister having fun

That several important countries like Spain and Italy, along with some others such as Greece, Portugal and Ireland were to leave the euro or threatened to do so may be a tragedy, but mostly for the euro. For outgoing countries it would be a chance to regain the economic policy instruments they need to lift themselves and the ability to devalue their currencies and avoid the drain of the internal devaluation, so that the losses from the withdrawal of the common currency would be more than offset. In fact, it is not clear that there had to be any significant loss: EU countries which didn't enter the euro (Denmark, Sweden and even the Eastern European countries that did not meet the convergence criteria) are doing much better than those that entered, and those outside the currency that find themselves in the edge of serious troubles, namely the UK, it's because they also bought the austerity ideas. The tragedy would be for the euro in terms of political prestige, huge legal mess and economic credibility and influence.

In conclusion, governance is the problem: the incentives of economic policy makers affecting Spain are misaligned with the interests of Spain. It is a problem of democracy, and what we are seeing, therefore, is a disgrace to the citizens of a system they perceive in a more or less explicit way that doesn't respond to their needs and lately even works against their interests. The model discredits itself and this process, which is increasingly accelerating, will ultimately bring to radical political demands for change. The question is whether these changes will lead to a true democracy, more transparent, more direct and better or to something else and potentially dangerous. And the other relevant question is what will be the cost in economic decline, in destruction of the welfare state, in cutting prospects for young people and in human lives.

Read More