Economics

It's a battle of the ideas. Watch. Read. Be critical. Argue. Figure things out.

Teaching

It's more important to teach how to think than what to think.

Cooperació internacional

Des de la solidaritat, l'estima i el respecte entre els pobles i les persones.

Technology teaches

Tech tools that help us teach... and learn.

Londres no és Itaca

Però ha d'estar en el camí.

dilluns, 18 de febrer del 2013

It's the governance, stupid!


Germany is so scared of inflation that is even willing to endure a 26% unemployment rate for years if needed ... in Spain. Or in Italy. Of course. Forget about it: the problem we face has nothing to do with sovereign debt, with predatory banks or with the housing bubble either. It is a problem of governance. Does anyone doubt that if the catastrophic unemployment figures were chastising Germany the eurozone would be making completely different policies? I'm sure we'd have a European New Deal from the very first minute of the sinking of the labor market and I believe that any honest economist will tell you the same thing, even though he or she were ideologically against it.

It's easy to be rigorous and be stubbornly wrong when the price is paid by someone else. The problem here is that countries in trouble have ceded monetary instruments to Europe and have renounced fiscal instruments honouring European stability pacts -in the case of Spain even through an express reform of the Constitution- in short, have ceded economic sovereignty to Europe, and do not have absolutely any instrument powerful enough to mend the situation. Spanish democracy, if there ever was one, is vacuous when the sovereignty that matters, which must act immediately and forcefully against the tragedy that is costing lives, does not depend on people's votes.
The oxymoron of capitalist democracy
The so-called internal devaluation, the "solution" that seems to be applying, isn't valid for many reasons: firstly because, unlike a devaluation of the currency, it is asymmetrical and uneven, driving those who are in weak bargaining positions within the economy to lose a lot, while others in positions of power even win with it, it is to say: it's not neutral at all, serves the 1%'s interests. Secondly, because during the process the welfare state is being dismantled, and although ours is obviously imperfect, it's the model of relative equality and security that we had provided ourselves with: public health and education are being destroyed, the social protection networks collapse. Thirdly, and may be most importantly, because it is too slow. Today's unemployed workers, those who are living the tragedy of the eviction, the young unemployed graduates, the long-term unemployed people and the families with no income whatsoever can't wait for solutions in 2018. Actually, the internal devaluation is not a solution, there is no policy behind, it is the simple realization that we are in such a bad situation that real wages are falling and will eventually reach a level low enough to make our country competitive again, through the price mechanisms. But when will they have fallen so much to become competitive within the world's global markets? And how much will have to fall for that? Spain should not aspire to compete through the argument of price but through the innovation and quality ones, and can do so because it's got many highly educated young professionals. This might be the real main reason that impels Germany -through its ECB- to act so blindly and to punish us: because that would send us to the second division and, thereby, would eliminate a potential competitor.

As a matter of fact the European Periphery do have a last instrument: we may leave the euro or threaten to do so if Europe doesn't take seriously a 26% unemployment rate. And here we face a second problem of governance: any legitimate government accountable to informed voters would have already gone to Brussels and would have striken its fist on the table. But our governments are cognitively captured by the Washington Consensus and the neoliberal orthodoxy and think, thanks to the deeply undemocratic bipartisanship system imposed on us in the Spanish transición, that their position is safe, that they can simply alternate one another until hopefully one day the crisis will be over by itself.

The ECB President and the Spanish Economy Minister having fun

That several important countries like Spain and Italy, along with some others such as Greece, Portugal and Ireland were to leave the euro or threatened to do so may be a tragedy, but mostly for the euro. For outgoing countries it would be a chance to regain the economic policy instruments they need to lift themselves and the ability to devalue their currencies and avoid the drain of the internal devaluation, so that the losses from the withdrawal of the common currency would be more than offset. In fact, it is not clear that there had to be any significant loss: EU countries which didn't enter the euro (Denmark, Sweden and even the Eastern European countries that did not meet the convergence criteria) are doing much better than those that entered, and those outside the currency that find themselves in the edge of serious troubles, namely the UK, it's because they also bought the austerity ideas. The tragedy would be for the euro in terms of political prestige, huge legal mess and economic credibility and influence.

In conclusion, governance is the problem: the incentives of economic policy makers affecting Spain are misaligned with the interests of Spain. It is a problem of democracy, and what we are seeing, therefore, is a disgrace to the citizens of a system they perceive in a more or less explicit way that doesn't respond to their needs and lately even works against their interests. The model discredits itself and this process, which is increasingly accelerating, will ultimately bring to radical political demands for change. The question is whether these changes will lead to a true democracy, more transparent, more direct and better or to something else and potentially dangerous. And the other relevant question is what will be the cost in economic decline, in destruction of the welfare state, in cutting prospects for young people and in human lives.

dimarts, 12 de febrer del 2013

És la governació, estúpid!

Alemanya té tanta por a la inflació que està disposada fins i tot a suportar un 26% d'atur durant anys si és menester... a Espanya. O a Itàlia. Ens han fotut. Obliden-se: el problema al que ens enfrontem no té  res a veure amb el deute sobirà, amb els bancs depredadors ni amb la bambolla immobiliària. És un problema de governació. Algú dubta per ventura que si l'atur catastròfic ho tingués Alemanya la zona euro estaria fent unes polítiques completament distintes? Jo estic segur que tindríem un New Deal a l'Europea des del minut ú de l'enfonsament del mercat laboral i estic convençut que qualsevol altre economista sincer els dirà el mateix, fins i tot encara que ell estiga ideològicament en contra de fer-lo.

És fàcil ésser rigorós i estar tossudament equivocat quan el preu l'han de pagar altres. El problema aquí és que els països en dificultats han cedit els instruments monetaris a Europa i han renunciat als instruments fiscals mitjançant els pactes europeus d'estabilitat -en el cas d'Espanya fins i tot fent una reforma exprès de la constitució per confirmar-ho-, en resum, han cedit la seva sobirania econòmica a Europa, i no disposen d'absolutament cap instrument amb l'impacte suficient per a corregir la situació. La democràcia espanyola, si alguna vegada l'ha haguda, queda buida de contingut quan la sobirania que importa als ciutadans -la què ha d'actuar immediatament i amb contundència contra la tragèdia que està costant vides- no depèn per a res dels seus vots.


La mal anomenada devaluació interna, la "solució" que semblen estar aplicant-nos, no ens serveix per molts motius: primer perquè, a diferència d'una devaluació de la moneda, aquella és asimètrica i desigual, fomentant que els qui es troben en posicions negociadores febles dintre de l'economia perden molt, mentre altres en posicions de poder fins i tot guanyen amb ella, és a dir, no és neutral. Segon perquè en el procés es desmantella un Estat del Benestar que, encara que manifestament imperfecte en el nostre cas, és el model de relativa igualtat i seguretat de què ens havíem dotat: es destrueixen la sanitat i l'educació pública, les xarxes socials i fins i tot es posen en perill les pensions. Tercer i encara més important, perquè és massa lenta. ALS desocupats d'ara, els que estan vivint la tragèdia dels desnonaments, als joves llicenciats aturats, als desocupats de llarga durada, a les famílies sense ingressos, no els serveixen les solucions per al 2018. De fet, en realitat, la devaluació interna no és cap solució, no és cap política, és la simple constatació que estem tan malament que els salaris reals cauen i, eventualment, arribaran a un nivell tal que facen al nostre país, de nou, competitiu pel mecanisme dels preus. Però quan hauran caigut tant per a tornar-nos competitius en el mercat global? I quant haurien de caure per a això? Espanya no ha d'aspirar a competir per l'argument dels preus sinó de la qualitat, i pot fer-ho perquè conta amb molts joves molt bé formats. Potser per això Alemanya es fa la fava i ens castiga: perquè així ens envia a segona divisió i elimina un potencial competidor.

En rigor els països del Sud sí disposen d'un últim instrument: poden abandonar l'euro o amenaçar amb fer-ho si Europa no es pren de debò d'una vegada un 26% d'atur. I aquí tenim un segon problema de governació: qualsevol govern legítim que responguera davant uns votants informats ja s'hauria plantat a Brussel·les i hauria fet tremolar les taules. Però els nostres governs estan captats cognitivament pel consens de Washington i l'ortodòxia neoliberal i creuen, gràcies al sistema de bipartidisme profundament antidemocràtic que ens van imposar en la transició, que la seva posició és segura, que poden simplement alternar-se fins que algun dia la crisi s'acabe sola.


El president del BCE, Mario Draghi, i el ministre d'economia espanyol De Guindos fent unes rises

Que diversos països importants com Espanya i Itàlia, juntament amb alguns altres com Grècia, Portugal i Irlanda abandonessin l'euro o amenacessin amb fer-ho potser seria una tragèdia, però ho seria per a l'euro. Per als països sortints seria una oportunitat de recuperar els instruments de política econòmica que necessiten per a eixir per ells mateixos i la possibilitat de devaluar les seves monedes i estalviar-se la sagnia de la devaluació interna, de manera que les pèrdues derivades de la sortida de la moneda comuna quedarien compensades amb escreix. De fet, no està gens clar que hagués cap pèrdua significativa: els països de la unió que no van entrar en l'euro (Dinamarca, Suècia i fins i tot els països de l'Est d'Europa que no complien els criteris de convergència) ho estan fent molt millor que els que si i els que tenen problemes, com el Regne Unit, és perquè també han comprat les idees d'austeritat. La tragèdia seria per a l'euro en termes de prestigi polític, d'enorme embolic jurídic i d'influència econòmica.


En conclusió, el problema és de governació: els incentius dels decisors de les polítiques econòmiques que afecten a Espanya estan mal alineats amb els interessos d'Espanya. És un problema de la democràcia, i el que estem veient, conseqüentment, és un desprestigi davant els ciutadans d'un sistema que perceben d'una manera més o menys explícit que no respon a les seues necessitats i fins i tot que últimament va en contra dels seus interessos. El model es deslegitima i aquest procés, que s'accelera per moments, en última instància portarà exigències de canvi radicals. La qüestió és si aquests canvis portaran a una veritable democràcia, més transparent, més directa i millor o duran a altra cosa. I també quin serà el cost en deteriorament de l'economia, en destrucció de l'Estat del Benestar, en retallada de les perspectives per als joves i en vides humanes.


Es la gobernanza, estúpido!

Alemania tiene tanto miedo a la inflación que está dispuesta incluso a soportar un 26% de paro durante años si fuera menester... en España. O en Italia. Nos han fastidiado. Olvídense: el problema al que nos enfrentamos no tiene nada que ver con la deuda soberana, con los bancos depredadores ni con la burbuja inmobiliaria. Es un problema de gobernanza. ¿Alguien duda acaso de que si el paro catastrófico lo tuviera Alemania la zona euro estaría haciendo unas políticas completamente distintas? Yo estoy seguro de que  tendríamos un New Deal a la Europea desde el minuto uno del hundimiento del mercado laboral y estoy convencido de que cualquier otro economista sincero les dirá lo mismo, incluso aunque él esté ideológicamente en contra de hacerlo.

Es fácil ser riguroso y estar tercamente equivocado cuando el precio lo tienen que pagar otros. El problema aquí es que los países en apuros han cedido los instrumentos monetarios a Europa y han renunciado a los instrumentos fiscales mediante los pactos europeos de estabilidad -en el caso de España incluso haciendo una reforma exprés de la constitución para refrendarlo-, en resumen, han cedido su soberanía económica a Europa, y no disponen de absolutamente ningún instrumento con el impacto suficiente para corregir la situación. La democracia española, si alguna vez la hubo, queda vacía de contenido cuando la soberanía que importa a los ciudadanos -la que debe actuar de inmediato y con contundencia contra la tragedia que está costando vidas- no depende para nada de sus votos.
La mal llamada devaluación interna, la "solución" que parecen estar aplicándonos, no nos sirve por muchos motivos: primero porque, a diferencia de una devaluación de la moneda, aquella es asimétrica y desigual, fomentando que los que se encuentran en posiciones negociadoras débiles dentro de la economía pierdan mucho, mientras otros en posiciones de poder incluso ganen con ella, es decir, no es neutral. Segundo porque en el proceso se desmantela un Estado del Bienestar que, aunque imperfecto en nuestro caso, es el modelo de relativa igualdad y seguridad de que nos habíamos dotado: se destruyen la sanidad y la educación pública. Tercero y aún más importante porque es demasiado lenta. A los parados de ahora, a los que están viviendo la tragedia de los desahucios, a los jóvenes licenciados en paro, a los parados de larga duración, a las familias sin ingresos, no les sirven las soluciones para el 2018. De hecho, en realidad, la devaluación interna no es ninguna solución, no es ninguna política, es la simple constatación de que estamos tan mal que los salarios reales caen y, eventualmente, llegarán a un nivel tal que hagan a nuestro país, de nuevo, competitivo por el mecanismo de los precios. Pero ¿cuándo habrán caído tanto para volvernos competitivos en el mercado global? ¿Y cuánto tendrán que caer para eso? España no debe aspirar a competir por el argumento de los precios sino de la calidad, y puede hacerlo porque cuenta con muchos jóvenes muy bien formados. Quizá por eso Alemania se hace la tonta y nos castiga: porque así nos envía a segunda división y elimina un potencial competidor.

En rigor los países del Sur sí disponen de un último instrumento: pueden abandonar el euro o amenazar con hacerlo si Europa no se toma en serio de una vez un 26% de paro. Y aquí tenemos un segundo problema de gobernanza: cualquier gobierno legítimo que responda ante unos votantes informados ya se habría plantado en Bruselas y habría hecho temblar las mesas. Pero nuestros gobiernos están captados cognitivamente por el Consenso de Washington y la ortodoxia neoliberal y creen, gracias al sistema de bipartidismo profundamente antidemocrático que nos impusieron en la transición, que su posición es segura, que pueden simplemente alternarse hasta que algún día la crisis se acabe sola.
El presidente del BCE y el ministro de economía español divirtiéndose
Que varios países importantes como España e Italia, junto con algunos otros como Grecia, Portugal e Irlanda abandonaran el euro o amenazaran con hacerlo quizá sería una tragedia, pero lo sería para el euro. Para los países salientes sería una oportunidad de recuperar los instrumentos de política económica que necesitan para salir por sí mismos y la posibilidad de devaluar sus monedas y ahorrarse la sangría de la devaluación interna, de modo que las pérdidas derivadas de la salida de la moneda común quedarían compensadas con creces. De hecho, no está nada claro que hubiera ninguna pérdida significativa: los países de la unión que no entraron en el euro (Dinamarca, Suecia e incluso los países del Este de Europa que no cumplían los criterios de convergencia) lo están haciendo mucho mejor que los que sí y los que tienen problemas, como el Reino Unido, es porque también han comprado las ideas de austeridad. La tragedia sería para el euro en términos de prestigio político, de enorme lío jurídico y de influencia económica.

En conclusión, el problema es de gobernanza: los incentivos de los decisores de las políticas económicas que afectan a España están mal alineados con los intereses de España. Es un problema de la democracia, y lo que estamos viendo, consecuentemente, es un desprestigio ante los ciudadanos de un sistema que perciben de un modo más o menos explícito que no responde a sus necesidades e incluso que últimamente va en contra de sus intereses. El modelo se deslegitima a sí mismo y este proceso, que se acelera por momentos, en última instancia traerá exigencias de cambio radicales. La cuestión es si esos cambios llevarán a una verdadera democracia, más transparente, más directa y mejor o llevarán a otra cosa. Y también cuál va a ser el coste en deterioro de la economía, en destrucción del Estado del Bienestar, en recorte de las perspectivas para los jóvenes y en vidas humanas.