explicar l'esperança de vida / Explicar la esperanza de vida.

Els desenvolupadors de gapminder han preparat un PPT molt xulo per explicar l'esperança de vida, que és un indicador fonamental del nivell de salut d'una col·lectivitat. Utilitzen una comparació entre 5 nounats burundesos i 5 suecs, que representen la mitjana dels cinc quintils d'edat corresponents ordenats dels que falten primer als que arriben a més majors, i em pareix que resulta molt clara per als estudiants, des del rigor i la bellesa de les dades. Com que està sota llicència Creative Commons (thanks, pals) m'he pres la molèstia de traduir-ho al castellà i al català, i de pas l'he passat a OpenDocument, de tal manera que qualsevol pot no només baixar-se la presentació, sinó també el programa per exposar-la, per exemple a Libreoffice.

Presentació en català.

Presentació en castellà.

Qualsevol millora o comentari serà ben rebuda. Ja sabeu, difon la idea. Per suposat es pot emprar, modificar i/o transmetre sense més límits que mantindre l'atribució als autors.

Read More

When GDP is not a good indicator (and why)

This year our outcome is just 2 chickens... I eat them both. None for you. GDP will say we have 1 chicken per capita. goo.gl/lz9EA
— Kepa G. de Latorre (@KepaGdeLatorre) 30 de maig de 2013

GDP is widely used as an indicator of development. As a matter of fact it is the main indicator mass media, economists and politicians use to show how an economy is performing, and we rarely see other figures. However, GDP is not always a good indicator, taken alone. In this post I intend to demonstrate why not. I can advance that we'll find two issues: average and market dependence.

To begin with, we need to explain what GDP actually is. The standard definition is that Gross Domestic Product, or GDP, is the total market value of all final goods and services produced in a country in a given year. It is to say, it's the sum of total consumption, investment and government spending plus the difference between exports and imports.

.  

We could more generally say that it is what an economy have produced in a given period, so GDP will roughly tell us the size of an economy, any given year. If we want to compare between different countries then, because countries can have very different number of citizens -think about comparing China and Sweden: there are 142 Chinese for every single Swedish-, we need to calculate the GDP per person, just dividing the total GDP by the number of citizens. That’s called GDP per capita -and it's also known as per capita income. Finally what matters most for checking how we are doing is not the static volume of the GDPpc, but its growth (or decline), because the GDPpc tells us where we are but not where we are going or how we’ve done recently.

The first problem with GDPpc as an indicator of performance is that it is an average, what means it gives you an information that can be hugely misleading if we don’t take into account the distribution of wealth. Imagine that you and me were a very simple closed economy ourselves, and we produce chicken. This year our outcome is just 2 chickens... and I eat them both. None for you. Now GDP will say we have 1 chicken per capita.

If this example feels too simple to you we can take the leap to the real world. There is an index (we may talk about it in another post) inspired by the Nobel-prize winner Amartya Sen and developed by the Pakistani Mahbub ul Haq named Human Development Index (HDI), which is used by the United Nations to calculate development bearing in mind not only income but also two more dimensions: health and education. Small oil-producer countries such as Qatar, Kuwait or the United Arab Emirates typically rank very high in GDPpc -being Qatar the richest country in the world. However, when we also consider these other dimensions, they fall to positions 30 to 40 in the HDI. Qatar ranked 36 in 2012. How come? That's because they are fairly unequal countries and GDPpc is overrating their average development: some Qatari are extremely rich and, as the country is small, they push up the average significantly -and also to some extent because their spectacular growth has happened in the last 30 years or so and it hasn't fully translated onto the other indicators, but that's another story. I'd suggest to take a minute to compare these two indexes in the map below:

Back to our question, the other big issue with GDP is that it only takes into account what comes through the market. Imagine now any economy which have a beautiful forest. We can decide whether we cut down the trees or we preserve the forest. If we decide to preserve the forest GDP would go unaltered.

We won’t be making any profit through any market and therefore, from a GDP point of view, our economy is not growing at all. But if what we do is cutting the trees down then we are paying wages to the lumberjacks and the truck-drivers, we are selling the timber itself, we make furniture with it and pay designers, retailers and management, during the whole process -hopefully- we pay taxes, we have been using (and paying for) energy, generating and processing waste... GDP is growing a lot.

But are we now -after destroying and selling the forest- richer or poorer than with the conservation option? From a GDP point of view there’s no doubt, we are much richer. As it does not exist a market for the environmental value of conserving the forest it simply has no room in the GDP indicator. Instead it only becomes valuable when we bring it down. But that is, of course, wrong. The forest has many values in its own right, even "merely economic" values: just think about the tourists that visit us for our beautiful environment, the soil and moisture that is kept thanks to the trees, the animals living within, the clean air, the real estate increased value of living close to it and so on and so forth. It's only that there is no market for them -they are (positive) externalities, a concept I'll talk about in another post. In this category of not-market (or not visible through the official markets) goods and services we can find other sound activities that are not reflected in GDP: for instance, housekeeping and black economy might amount to a great deal of (hidden) economic activity.

As it does not exist a market for the environmental value of conserving the forest it has no room in the GDP... goo.gl/lz9EA
— Kepa G. de Latorre (@KepaGdeLatorre) 30 de maig de 2013

Summarizing, GDP may not be a good indicator of performance when taken alone. Specifically when we face large inequalities and/or large externalities it can be really misleading. The United States' GDPpc has grown quite a lot in the last century, at an average 2%, nevertheless you can check in this website of the Economic Policy Institute how that growth has been distributed. I'd recommend to play with the tools it provides to check the trends in three periods: before the World War II, 1945-1980 and 1980-nowadays. Of course very different economy policies were taken place -further on we ought to talk about Keynes. The meaningful question that arises is: does the increase in GDPpc reflect a better life for most of today's Americans -namely 90% of them- than their parents had enjoyed?

Read More

És la governació, estúpid!

Alemanya té tanta por a la inflació que està disposada fins i tot a suportar un 26% d'atur durant anys si és menester... a Espanya. O a Itàlia. Ens han fotut. Obliden-se: el problema al que ens enfrontem no té  res a veure amb el deute sobirà, amb els bancs depredadors ni amb la bambolla immobiliària. És un problema de governació. Algú dubta per ventura que si l'atur catastròfic ho tingués Alemanya la zona euro estaria fent unes polítiques completament distintes? Jo estic segur que tindríem un New Deal a l'Europea des del minut ú de l'enfonsament del mercat laboral i estic convençut que qualsevol altre economista sincer els dirà el mateix, fins i tot encara que ell estiga ideològicament en contra de fer-lo.

És fàcil ésser rigorós i estar tossudament equivocat quan el preu l'han de pagar altres. El problema aquí és que els països en dificultats han cedit els instruments monetaris a Europa i han renunciat als instruments fiscals mitjançant els pactes europeus d'estabilitat -en el cas d'Espanya fins i tot fent una reforma exprès de la constitució per confirmar-ho-, en resum, han cedit la seva sobirania econòmica a Europa, i no disposen d'absolutament cap instrument amb l'impacte suficient per a corregir la situació. La democràcia espanyola, si alguna vegada l'ha haguda, queda buida de contingut quan la sobirania que importa als ciutadans -la què ha d'actuar immediatament i amb contundència contra la tragèdia que està costant vides- no depèn per a res dels seus vots.

La mal anomenada devaluació interna, la "solució" que semblen estar aplicant-nos, no ens serveix per molts motius: primer perquè, a diferència d'una devaluació de la moneda, aquella és asimètrica i desigual, fomentant que els qui es troben en posicions negociadores febles dintre de l'economia perden molt, mentre altres en posicions de poder fins i tot guanyen amb ella, és a dir, no és neutral. Segon perquè en el procés es desmantella un Estat del Benestar que, encara que manifestament imperfecte en el nostre cas, és el model de relativa igualtat i seguretat de què ens havíem dotat: es destrueixen la sanitat i l'educació pública, les xarxes socials i fins i tot es posen en perill les pensions. Tercer i encara més important, perquè és massa lenta. ALS desocupats d'ara, els que estan vivint la tragèdia dels desnonaments, als joves llicenciats aturats, als desocupats de llarga durada, a les famílies sense ingressos, no els serveixen les solucions per al 2018. De fet, en realitat, la devaluació interna no és cap solució, no és cap política, és la simple constatació que estem tan malament que els salaris reals cauen i, eventualment, arribaran a un nivell tal que facen al nostre país, de nou, competitiu pel mecanisme dels preus. Però quan hauran caigut tant per a tornar-nos competitius en el mercat global? I quant haurien de caure per a això? Espanya no ha d'aspirar a competir per l'argument dels preus sinó de la qualitat, i pot fer-ho perquè conta amb molts joves molt bé formats. Potser per això Alemanya es fa la fava i ens castiga: perquè així ens envia a segona divisió i elimina un potencial competidor.

En rigor els països del Sud sí disposen d'un últim instrument: poden abandonar l'euro o amenaçar amb fer-ho si Europa no es pren de debò d'una vegada un 26% d'atur. I aquí tenim un segon problema de governació: qualsevol govern legítim que responguera davant uns votants informats ja s'hauria plantat a Brussel·les i hauria fet tremolar les taules. Però els nostres governs estan captats cognitivament pel consens de Washington i l'ortodòxia neoliberal i creuen, gràcies al sistema de bipartidisme profundament antidemocràtic que ens van imposar en la transició, que la seva posició és segura, que poden simplement alternar-se fins que algun dia la crisi s'acabe sola.

El president del BCE, Mario Draghi, i el ministre d'economia espanyol De Guindos fent unes rises

Que diversos països importants com Espanya i Itàlia, juntament amb alguns altres com Grècia, Portugal i Irlanda abandonessin l'euro o amenacessin amb fer-ho potser seria una tragèdia, però ho seria per a l'euro. Per als països sortints seria una oportunitat de recuperar els instruments de política econòmica que necessiten per a eixir per ells mateixos i la possibilitat de devaluar les seves monedes i estalviar-se la sagnia de la devaluació interna, de manera que les pèrdues derivades de la sortida de la moneda comuna quedarien compensades amb escreix. De fet, no està gens clar que hagués cap pèrdua significativa: els països de la unió que no van entrar en l'euro (Dinamarca, Suècia i fins i tot els països de l'Est d'Europa que no complien els criteris de convergència) ho estan fent molt millor que els que si i els que tenen problemes, com el Regne Unit, és perquè també han comprat les idees d'austeritat. La tragèdia seria per a l'euro en termes de prestigi polític, d'enorme embolic jurídic i d'influència econòmica.

En conclusió, el problema és de governació: els incentius dels decisors de les polítiques econòmiques que afecten a Espanya estan mal alineats amb els interessos d'Espanya. És un problema de la democràcia, i el que estem veient, conseqüentment, és un desprestigi davant els ciutadans d'un sistema que perceben d'una manera més o menys explícit que no respon a les seues necessitats i fins i tot que últimament va en contra dels seus interessos. El model es deslegitima i aquest procés, que s'accelera per moments, en última instància portarà exigències de canvi radicals. La qüestió és si aquests canvis portaran a una veritable democràcia, més transparent, més directa i millor o duran a altra cosa. I també quin serà el cost en deteriorament de l'economia, en destrucció de l'Estat del Benestar, en retallada de les perspectives per als joves i en vides humanes.

Read More

Es la gobernanza, estúpido!

Alemania tiene tanto miedo a la inflación que está dispuesta incluso a soportar un 26% de paro durante años si fuera menester... en España. O en Italia. Nos han fastidiado. Olvídense: el problema al que nos enfrentamos no tiene nada que ver con la deuda soberana, con los bancos depredadores ni con la burbuja inmobiliaria. Es un problema de gobernanza. ¿Alguien duda acaso de que si el paro catastrófico lo tuviera Alemania la zona euro estaría haciendo unas políticas completamente distintas? Yo estoy seguro de que  tendríamos un New Deal a la Europea desde el minuto uno del hundimiento del mercado laboral y estoy convencido de que cualquier otro economista sincero les dirá lo mismo, incluso aunque él esté ideológicamente en contra de hacerlo.

Es fácil ser riguroso y estar tercamente equivocado cuando el precio lo tienen que pagar otros. El problema aquí es que los países en apuros han cedido los instrumentos monetarios a Europa y han renunciado a los instrumentos fiscales mediante los pactos europeos de estabilidad -en el caso de España incluso haciendo una reforma exprés de la constitución para refrendarlo-, en resumen, han cedido su soberanía económica a Europa, y no disponen de absolutamente ningún instrumento con el impacto suficiente para corregir la situación. La democracia española, si alguna vez la hubo, queda vacía de contenido cuando la soberanía que importa a los ciudadanos -la que debe actuar de inmediato y con contundencia contra la tragedia que está costando vidas- no depende para nada de sus votos.

La mal llamada devaluación interna, la "solución" que parecen estar aplicándonos, no nos sirve por muchos motivos: primero porque, a diferencia de una devaluación de la moneda, aquella es asimétrica y desigual, fomentando que los que se encuentran en posiciones negociadoras débiles dentro de la economía pierdan mucho, mientras otros en posiciones de poder incluso ganen con ella, es decir, no es neutral. Segundo porque en el proceso se desmantela un Estado del Bienestar que, aunque imperfecto en nuestro caso, es el modelo de relativa igualdad y seguridad de que nos habíamos dotado: se destruyen la sanidad y la educación pública. Tercero y aún más importante porque es demasiado lenta. A los parados de ahora, a los que están viviendo la tragedia de los desahucios, a los jóvenes licenciados en paro, a los parados de larga duración, a las familias sin ingresos, no les sirven las soluciones para el 2018. De hecho, en realidad, la devaluación interna no es ninguna solución, no es ninguna política, es la simple constatación de que estamos tan mal que los salarios reales caen y, eventualmente, llegarán a un nivel tal que hagan a nuestro país, de nuevo, competitivo por el mecanismo de los precios. Pero ¿cuándo habrán caído tanto para volvernos competitivos en el mercado global? ¿Y cuánto tendrán que caer para eso? España no debe aspirar a competir por el argumento de los precios sino de la calidad, y puede hacerlo porque cuenta con muchos jóvenes muy bien formados. Quizá por eso Alemania se hace la tonta y nos castiga: porque así nos envía a segunda división y elimina un potencial competidor.

En rigor los países del Sur sí disponen de un último instrumento: pueden abandonar el euro o amenazar con hacerlo si Europa no se toma en serio de una vez un 26% de paro. Y aquí tenemos un segundo problema de gobernanza: cualquier gobierno legítimo que responda ante unos votantes informados ya se habría plantado en Bruselas y habría hecho temblar las mesas. Pero nuestros gobiernos están captados cognitivamente por el Consenso de Washington y la ortodoxia neoliberal y creen, gracias al sistema de bipartidismo profundamente antidemocrático que nos impusieron en la transición, que su posición es segura, que pueden simplemente alternarse hasta que algún día la crisis se acabe sola.

El presidente del BCE y el ministro de economía español divirtiéndose

Que varios países importantes como España e Italia, junto con algunos otros como Grecia, Portugal e Irlanda abandonaran el euro o amenazaran con hacerlo quizá sería una tragedia, pero lo sería para el euro. Para los países salientes sería una oportunidad de recuperar los instrumentos de política económica que necesitan para salir por sí mismos y la posibilidad de devaluar sus monedas y ahorrarse la sangría de la devaluación interna, de modo que las pérdidas derivadas de la salida de la moneda común quedarían compensadas con creces. De hecho, no está nada claro que hubiera ninguna pérdida significativa: los países de la unión que no entraron en el euro (Dinamarca, Suecia e incluso los países del Este de Europa que no cumplían los criterios de convergencia) lo están haciendo mucho mejor que los que sí y los que tienen problemas, como el Reino Unido, es porque también han comprado las ideas de austeridad. La tragedia sería para el euro en términos de prestigio político, de enorme lío jurídico y de influencia económica.

En conclusión, el problema es de gobernanza: los incentivos de los decisores de las políticas económicas que afectan a España están mal alineados con los intereses de España. Es un problema de la democracia, y lo que estamos viendo, consecuentemente, es un desprestigio ante los ciudadanos de un sistema que perciben de un modo más o menos explícito que no responde a sus necesidades e incluso que últimamente va en contra de sus intereses. El modelo se deslegitima a sí mismo y este proceso, que se acelera por momentos, en última instancia traerá exigencias de cambio radicales. La cuestión es si esos cambios llevarán a una verdadera democracia, más transparente, más directa y mejor o llevarán a otra cosa. Y también cuál va a ser el coste en deterioro de la economía, en destrucción del Estado del Bienestar, en recorte de las perspectivas para los jóvenes y en vidas humanas.

Read More